“L’home que ha de ser bo ha de ser ben educat
i adquirir els hàbits apropiats,
no fer ni voluntàriament ni involuntària el que és dolent,
això serà aconseguit per aquells que viuen d’acord
amb una certa intel·ligència
i ordre recte
i que tinguin força.”
Aristòtil
A l’anterior article ens vam quedar en l’Acadèmia de Plató, el primer pedagog de la història. En aquest viatge historicoeducatiu avui avancem una mica més en el temps fins arribar a l’escola que va fundar un deixeble seu: el Liceu d’Aristòtil. En aquest espai, que anomenava el jardí, i al gimnàs situat a prop del temple d’Apol·lo, el filòsof impartia els seus ensenyaments passejant amb els seus deixebles. Segurament a vostè, lector, el sorprendrà que tant el nom d’acadèmia com el de liceu s’utilitzin avui dia per anomenar institucions on es produeix educació d’alguna mena.
I és que devem molt a aquesta civilització, la grega, que va ser la primera a preocupar-se per una educació de l’ànima i de l’esperit, entenent que la missió de l’ésser humà no només és quelcom físic, animal o, utilitzant un vocabulari actual, productiu i econòmic. Al contrari, potser és habitar el món cuidant-lo, respectant-lo i fent-lo avançar socialment d’una forma il·lustrada mitjançant el coneixement.
Abans de fundar l’Acadèmia, Aristòtil va ser preceptor (un terme del qual parlarem molt) d’Alexandre el Gran, el qual va ser el seu deixeble durant la seva formació acadèmica. He volgut utilitzar aquest exemple per abordar un dels fets educatius per excel·lència: la relació mestre-alumne, professor-deixeble, avui dia que els “nous” models educatius aposten per un mestre deslligat de la seva mestria, convertit en un guia, un ajudant, un facilitador d’aprenentatges que ajuda el nen o la nena a satisfer les seves necessitats educatives, és a dir, allò que li interessa i vol aprendre.
S’imaginen Alexandre el Gran dirigint-se a Aristòtil i triant allò que vol aprendre, deixant de banda coses que potser no li interessen? Doncs això passa avui dia. I no serà perquè una quantitat ingent de mestres que no estan disposats a renunciar al seu paper essencial en el fet educatiu no facin bé la seva feina (n’hi ha que accepten aquest rol i també cal dir-ho). Sinó perquè el currículum educatiu ens recomana acceptar-ho, tallant de soca-rel la veritable relació pedagògica mestre-deixeble, de la qual parlarem en el següent article.
