Jo no sé com devia ser la de 1714: emocionant i terrible, això segur, amb perill de vida o mort, amb la desesperació del final del setge, amb les tropes de Felip V entrant finalment al cap i casal, tan nombroses, tan prepotents, però a qui tants maldecaps va suposar la insòlita resistència de la Barcelona civil –amb el penó de Santa Eulàlia com a únic ajut exterior. I, a dintre, el regust de la pols, de la sang, de la pólvora, de la pèrdua certa de totes les llibertats.
Però em penso que ni tan sols ells, els desesperats resistents –ni, per descomptat, els orgullosos vencedors– es podien imaginar que en el segon decenni del segle XXI, en ple 2018, Catalunya seguiria dempeus. Sense canons, això no. Ni exèrcit, ni soldats, ni res que faci olor de violència: amb unes ganes immenses de llibertat, de pau i de civilitat. Sense consellers en cap brandant el penó de Santa Eulàlia, però sí amb tanta gent lluint llaços grocs a la solapa, amb mig govern a l’exili, amb mig govern tancat en presons que, no per ser modernes, deixen de ser presons.
I vet aquí que torna l’11 de setembre i ens enxampa una altra vegada a les acaballes de les vacances, just abans de l’inici del curs escolar, els cels d’un blau pur, els raigs de sol que tant dauren les ones del mar com el raïm de les vinyes. I vet aquí que tornem a aplegar-nos, família i amics, colles de gent il·lusionada, ferma, pacífica, a posar-nos samarretes i a agafar les estelades, en el tram que ens toqui
–aquesta any a la Diagonal– a cantar Els segadors, a protestar contra la repressió, a demanar un cop més que se’ns escolti, que s’escolti Catalunya, que es reconeguin les nostres demandes i els nostres drets, que se sàpiga que volem una nació lliure en una Europa oberta, generosa, on el dret a decidir pugui reclamar-se i obtenir-se sense sang, ni trets ni cops de porra, només parlant, només votant i negociant, només amb la força de la raó democràtica, del projecte integrador, de la il·lusió que lluita per vèncer els obstacles.
De la il·lusió que els faria als nostres avantpassats veure que seguim aquí, amb la nostra llengua salvada, amb els nostres fills i filles ben coneixedors de la nostra història, les nostres derrotes i les nostres fites. Celebrarem la Diada, i tant que sí: hi hem anat de groc, de blanc, de lila, de verd, i enguany de vermell. Tant se val el color. Com diu el Petit Príncep, l’essencial al cor és invisible als ulls. I, l’endemà, tothom a la feina.
