Ho teníem tot

0
312

Hem acabat un any que ha estat angoixant i difícil per a tothom, i dramàtic per a alguns altres. I ja en van dos. I quan ha arribat aquesta data simbòlica del Cap d’Any, ens hem tornat ximples desitjant i desitjant-nos un any millor.

N’hi haurà prou amb empassar-se compulsivament dotze grams de raïm i  brindar amb cava per aconseguir-ho? Em temo que no.

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula nord-americana que està en boca de molta gent: No miris cap amunt. Llarga, una mica pesada i a parer meu excessivament paròdica i histriònica, però que, tanmateix, diu coses. Fa una radiografia esperpèntica de molts dels problemes que ens estan fent la vida tan esquerpa. Per a alguns més que per als altres, repeteixo.

S’hi caricaturitzen vicis i pecats dels nostres dies: davant de la imminència de l’impacte d’un meteorit que anorrearà la Terra, topem amb la negativa dels polítics a afrontar crisis que poden perjudicar els seus interessos electorals, amb la manipulació, també partidista, dels mitjans, amb l’enfrontament entre els científics impotents, amb la cobdícia dels magnats de la tecnologia i, per obra de tots, amb la teranyina per desorientar el personal i empènyer-lo a negar el perill terminal i a mirar a terra, només a un pam dels seus nassos.

Quan es va anunciar el rodatge de la pel·lícula, el febrer del 2020, la metàfora del meteorit apuntava a la crisi climàtica, però aviat la pandèmia de la covid va arribar per engreixar la metàfora.

Als minuts finals del metratge, quan als homes i les dones del carrer ja no els serveix el recurs de mirar a terra, un personatge anònim lamenta  gairebé per a ell mateix: “Ho teníem tot”. Una frase que té ressonàncies ben diverses i que resumeix amb contundència el sentir de molts de nosaltres.

Ben cert que en el nostre món prepandèmia hi havia injustícies, manca de llibertats, abusos de poder, guerres, pobresa, violència, fam, insolidaritat, soledat… Emmalaltíem i ens moríem, ja abans del 2020, però per a molts de nosaltres –i aquí cal repetir allò que per a alguns més que per a altres– hi havia un dia a dia ple de moments càlids, de costums i pràctiques que consideràvem normals i que, potser per això, no valoràvem gaire: podíem passejar amb la cara a l’aire i els llavis pintats, si així ho volíem, podíem seure a prendre el sol en una terrassa encara que estigués a petar, podíem viatjar allà on el destí ens cridés sense demostrar res, podíem anar a presentacions de llibres, al cinema, al teatre, sense reserves prèvies, podíem anar al metge quan ho consideràvem oportú, sense cues ni cites prèvies, si algú a la vora tossia o esternudava pensàvem “Pobre home, quina galipàndria que porta”, però no el miràvem amb malfiança, podíem organitzar o assistir a dinars i sopars amb famílies o amics, en taules llarguíssimes i compartir menges i begudes, parlant i rient a crits… i, sobretot, podíem petonejar els nets, veure, abraçar i xerrar amb els fills sense el rau-rau d’estar-los i estar-nos posant en perill, estrènyer els amics que patien o ens emocionaven, no fugir de la proximitat de l’altre com si tots plegats estiguéssim empestats… Suposo que tot això, que no sabíem com n’era, de preuat, és el tot que teníem i ara lamentem haver perdut.

I això mateix és el que ara voldríem recuperar i que ens desitgem per a l’any que comença, i el que hauríem d’agrair i gaudir amb plena consciència, si tenim la sort i l’encert de coordinar-nos per destruir els meteorits.

FER UN COMENTARI