foto de portada, de Wifred Llimona, del retaule de Sant Jordi, a l’església de Sant Francesc, de Vilafranca

Al Penedès-Garraf hi ha moltes obres d’art de gran valor artístic exposades aquí
i allà. I algunes d’elles són ben poc conegudes, malgrat tenir la firma d’artistes
de renom internacional. En fem una selecció i, amb ella, us convidem a visitar-les.

1. Monestir romànic de Sant Sebastià dels Gorgs (s. XI)

Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (foto: Arxiu Pinyol Escala).

El monestir romànic de Sant Sebastià dels Gorgs és una peça única al Penedès. Es va definint al llarg del segle XI i consta de l’església, la torre-campanar de planta rectangular i un petit claustre. El va fundar Mir Geribert, autoanomenat Príncep d’Olèrdola, en compliment del testament de la seva mare Enmengarda. Al llarg dels seus mil anys d’història ha patit destruccions parcials (com en el terratrèmol de 1373), el trasllat del portal (1606) i reconstruccions d’acord amb els estils de cada època (com l’absis gòtic, al segle XV). L’any 2000 és declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i la Diputació en restaura part del campanar; recentment s’ha cobert el sostre del claustre per evitar-ne la degradació. Destaquen la representació del Pantocràtor sobre la porta i les arcades amb capitells treballats amb figures d’animals.

2. Escultura “Enterrament de Crist” (1916), de Josep Llimona

Enterrament de Crist, obra de l’escultor Josep Llimona, a la cripta de Santa Maria de Vilafranca

Vilafranca té una joia amagada al fons de la cripta de Santa Maria. Es pot visionar cada tarda en horari de missa, si bé el dia que rep més visites el 30 d’agost, per Sant Fèlix, l’únic dia en què es mostra l’ossari amb les relíquies del patró de la ciutat. El conjunt escultòric del davallament de la Creu està considerat com una de les obres cabdals de Llimona, el principal escultor del modernisme català. Consta de set figures, que reposen sobre un basament de pedra calcària: Jesús amortallat, la Verge Maria sostinguda per Sant Joan, Josep d’Arimatea cobrint el cos del Messies, Maria Salomé dreta davant del cadàver, Maria Magdala cargolada sobre els peus de Jesús i Nicodemus dret i amb la gerra dels aromes.

L’Enterrament de Crist és una obra religiosa que va ser encarregada pel bisbe de Vic, el penedesenc Josep Torras i Bages, per anar a la cripta. L’espai també conserva un segon element escultòric de Llimona, igualment de 1916, consistent en la imatge de Sant Fèlix sostinguda per dos àngels aletejant sobre l’altar, esculpits amb el mateix marbre de Carrara.

3. Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (segle XIV), de Lluís Borrassà

Retaule de Sant Jordi, a l’església de Sant Francesc, de Vilafranca (foto: Wifred Llimona).

L’antiga església del convent dels franciscans de Vilafranca amaga en una capella lateral un retaule gòtic, atribuït al gironí Lluís Borrassà, pintat durant la darrera dècada del segle XIV, i que té una importància artística internacional. El retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi segueix l’estil internacional (de fet, n’és el precursor), un art pensat per a la Cort. de 2,25 metres d’anplada i 4 dalçada, consta de vuit escenes centrals, de cinc personatges principals a la base i col·locats sota arcades (Sant Francesc, Sant Joan Evangelista…) i dotze personatges més de petites dimensions (apòstols, màrtirs i un bisbe) que separen les escenes. Al bell mig, amb unes mides més grans que la resta, hi apareixen els dos protagonistes del retaule, la Verge Maria (entrant al temple) i Sant Jordi; al seu voltant hi ha altres set escenes al·legòriques a les seves vides, com ara el casament de Maria, l’anunciació i el naixement de Jesús, Sant Jordi i la donzella o la mort de Sant Jordi, més la crucifixió al cadamunt del retaule. El conjunt guarda una gran simetria; hi domina el color daurat, que era dels més cars de pagar, combinat amb colors vius que li donen un gran cromatisme pictòric i que el fa plaent a la vista.

El retaule va ser restaurat el 1891 i es troba en perfecte estat de conservació. Per tal que no fos malmès, a l’inici de la Guerra Civil el retaule va desaparèixer, i en acabar del conflicte una part va ser trobada al Museu Episcopal de Vic i una altra a la Diputació; al 1941, un cop recuperades i netejades les peces, va tornar al seu lloc original. L’any 1989 la Generalitat en va fer la restauració i des de 1991 resta novament a l’església de Sant Francesc. Per tal de protegir-lo de possibles bretolades, ara està protegit per un vidre.

4. Escultura del Quatre de Vuit (1976), de Josep Cañas

Quatre de Vuit de Josep Cañas, al Vendrell (foto: Joan Boada Capellades).

La idea de bastir aquest majestuós castell, un quatre de vuit de pedra i de mida natural, va de lluny. Ja abans de la Guerra Civil el seu autor, l’artista de Banyeres Josep Cañas, n’havia parlat amb el mestre Pau Casals, que a més de músic excel·lent era també un gran amant dels castells. Amb tot, l’encàrrec de la seva construcció per part dels Amics de la Unesco no li va arribar fins després d’haver vist el pilar de cinc també imponent que es va inaugurar el 1963 a Vilafranca, i d’haver esculpit també el monument a la sardana que hi ha a la muntanya de Montjuïc, de Barcelona. La idea era que fos un homenatge al fet casteller (als anys 60, el quatre de vuit era el castell més important que es descarregava) i Cañas va triar com a ubicació Coma-ruga, entre la via del tren i la carretera N-340, perquè pensava que mai l’hi taparien la vista.

Sobrietat en les formes

El monument, sobri, que mostra la forma exterior del castell i té el seu interior compactat amb pedra, es va construir en dues fases. La primera es va inaugurar l’any 1969, i consistia en la pinya i fins a la faixa del pis de segons. Però anaven passant els anys i l’escultura restava inacabada. Fins que Cañas va posar el crit al cel, perquè tenia els blocs de pedra calcària emmagatzemats esperant destí, i va rebre l’encàrrec de culminar-la. Finalment, el monument es va completar l’any 1976. Té 7 metres d’alçada i pesa 200 tones.

Al 1995 l’obra va ser traslladada a l’interior del nucli urbà del Vendrell, a l’Av. Jaume Carner, atès que amb les obres que s’havien fet a la carretera havia perdut visibilitat. Es va arribar a parlar de col·locar-lo a La Rambla, però les seves grans dimensions no van fer desaconsellar.

Josep Cañas és un dels grans escultors catalans del segle XX. Entre les seves obres destacades, a banda de les esmentades de temàtica castellera i sardanística, hi ha el plec de dibuixos 700 rostres, elaborats entre 1929 i 1985, i els de temàtica indígena, influït pels anys que va viure exiliat a Mèxic. L’any 1986 Cañas va rebre la Creu Sant Jordi de la Generalitat. És Fill Il·lustre de Banyeres, on té la casa-museu; està enterrat al cementiri municipal de Banyeres i també compta amb una fundació municipal que porta el seu nom.

5. “Andròmeda encadenada” (1640), oli sobre tela de Peter Paulus Rubens

Pintura a l’oli “Andròmeda encadenada”, de Rubens, al Museu Víctor Balaguer de Vilanova.

Rubens va ser el pintor barroc més popular de l’escola flamenca. La mitologia grega era un dels grans temes que solia tractar en les seves pintures a l’oli, i un dels seus quadres, cedit des de 1986 a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer per part del Museu del Prado, es pot veure a Vilanova.

Es tracta d’un quadre pintat sobre tela a l’oli, de 193×104 cm, que mostra una figura femenina nua de cos sencer, amb els canells subjectats amb cadenes a una roca, al mateix temps que un angelet (símbol de l’amor) amb una torxa encesa li anuncia la proximitat del seu alliberador, Perseu. Forma part, doncs, d’una escena mitològica, que representa la faula d’Andròmeda i Perseu. La protagonista del quadre era la filla dels reis d’Etiòpia, Cefeu i Cassiopea. Cefeu l’encadena i l’ofereix en sacrifici a un drac enviat per Posidó, déu de les aigües, que ha entrat en ira perquè Cassiopea ha dit que era més formosa que les Nereides, filles de Posidó. Una faula que té el seu paral·lelisme amb la llegenda de Sant Jordi. La figura femenina pintada podria ser la de la segona esposa de Rubens, Elena Fourment, que li servia sovint de model.

El Museu vilanoví té una pinacoteca molt completa, amb autors com El Greco i molts de contemporanis (Modernisme i Noucentisme, principalment), com ara Marià Fortuny, Joaquim Vayreda, Joaquim Sorolla, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Isidre Nonell o Anglada Camarasa, entre altres. També hi ha una de les poques mòmies exposades a Catalunya.

6. Caves Codorniu (1895-1910), de Josep Puig i Cadafalch

Celler de Codorniu, obra de Puig i Cadafalch.

Declarat l’any 1976 Monument Històric i Artístic d’Interès Nacional, el conjunt arquitectònic que formen les caves Codorniu és sens cap mena de dubte una de les joies arquitectòniques i artístiques del Penedès. Porta la firma de Josep Puig i Cadafalch, que va ser un dels abanderats del Modernisme de primers del segle XX a Catalunya, amb altres obres de primer nivell com la Casa Amatller, la Casa de les Punxes, les quatre columnes jòniques de Montjuïc construïdes amb motiu de l’Expo Universal de 1929 o la rehabilitació del Palau de la Generalitat d’ara fa cent anys.

Puig i Cadafalch va rebre l’any 1895, un cop superada la fil·loxera, l’encàrrec de Manuel Raventós d’ampliar la seva bodega de Sant Sadurní amb un seguit d’edificis nobles, emblemàtics, que donessin estil i aires de modernitat a la seu de Codorniu. La firma cavista volia impregnar el seu celler amb els valors que imperaven a l’època, els del Modernisme, els de la modernitat i el progrés, i va trobar en l’arquitectura la via per fer-ho.

Puig i Cadafalch va dissenyar un conjunt molt ben integrat amb la natura, amb el seu entorn de vinyes. El conformen el pavelló d’expedicions, el celler gran i el porxo de les premses (sota el qual es van excavar les caves), a més de la Torre Codorniu. Algunes de les característiques principals dels edificis són la seva façana de maó d’obra vista i l’ús d’un trencadís d’ampolles de cava per decorar-les.

Els sostres de volta catalana, els arcs de mig punt, els grans finestrals de vidre que permeten penetrar molta llum natural als salons (com el Saló Puig) o la profusió de detalls decoratius integrats en l’arquitectura són alguns altres dels elements que caracteritzen l’obra de Cadafalch a Sant Sadurní, i que fan que des de Codorniu l’anomenin “la Catedral del Cava”.

7. Retaule de l’Assumpció (segle XVII), de Josep Tramulles

Retaule de l’Assumpció de Maria, de Josep Tramulles, a l’església de la Geltrú.

El retaule barroc policromat de l’església parroquial de Santa Maria és una de les principals joies artístiques de Vilanova, si no la que més. Es troba a l’altar major del temple neoclàssic del barri de la Geltrú, i és un autèntic regal per a la vista dels feligresos, que cada dia poden acudir-hi als vespres en horari de missa, excepte els diumenges que l’ofici és abans de migdia.

Es va construir durant la segona meitat del segle XVII i se n’atribueix l’autoria a l’escultor vilafranquí Josep Tramulles, amb taller a Barcelona, que també seria l’autor del retaule de Santes Creus. El retaule està dedicat a l’Assumpció de Maria i consta de basament, quatre pisos amb quadres dels misteris del Rosari i fornícules amb imatge dels patrons, i un coronament amb imatge del Pare Etern. Tramulles va morir quan encara no estava acabat, per la qual cosa es pot deduir que els dos pisos superiors, d’una qualitat inferior, són d’un altre autor. Tramulles es va encarregar del disseny, les imatges, els relleus escènics i els elements decoratius, mentre que el fuster Joan Aldabó en va fer l’estructura. La primera capa de daurat se li va donar entre 1745 i 1748. L’obra va ser malmesa durant els fets revolucionaris de 1934 i a principis de la Guerra Civil (1936), i restaurada l’any 1944 pels escultors Laureà Codina, Josep M. Camps i Josep M. Puig.

8. Els Arquets, aqüeducte romà (s. IV-V), a Sant Jaume dels Domenys

Entre el cementiri municipal de Sant Jaume dels Domenys i a tocar del polígon industrial L’Empalme, de Llorenç del Penedès, hi ha desafiant les inclemències del temps els vestigis d’un aqüeducte romà que hauria estat construït entre els segles IV i V dC pels romans que colonitzaven la península ibèrica, per portar aigua presumiblement des de la riera de Cornudella (al nord del nucli urbà) fins a la finca dels Arcs, poc més al sud dels vestigis romans. Bona part de la canalització d’aigua (d’uns dos quilòmetres de llargada) es deuria fer a pocs metres de terra, però en aquella zona, per poder arribar al turonet final i salvar el desnivell, no els deuria quedar altre remei que aixecar una setantena d’arcs (si no més). Entremig hi ha diverses restes de ponts i bases de pilars que podrien formar part de la mateixa obra arquitectònica.

El que en queda d’aquell aqüeducte són tan sols dues bases de pilars rectangulars i sis arcades senceres més, separades en tres blocs alineats: tres arcades unides al nord, una de sola al centre i dues més més cap al sud. Els dos darrers blocs s’unien amb dos arcs més que cap al 1950 van ser abatuts per un llamp.

Mesuren 3,20 metres d’alçada i l’amplada interna i també la seva alçada és de 3 metres; Els arcs estan formats per un seguit de pedres calcàries planes col·locades de cantell, encofrades amb formigó, i en un dels pilars s’hi conserven tres orificis corresponents a la bastida que es devia fer servir per a la seva construcció.

9. Pasífae (1991), escultura d’Òscar Estruga

Pasífae, escultura d’Òscar Estruga, a Vilanova.

L’artista vilanoví Òscar Estruga la va encertar de ple quan va esculpir la Pasífae, un brau amb un cos de dona a la seva panxa. Aquesta peça de bronze ha esdevingut en pocs anys una autèntica icona de la ciutat, fins al punt que no hi pot faltar en cap dels prospectes promocionals que es puguin editar de Vilanova. Fa 5 metres de llargada, 3,20 d’alçada i 1,50 d’amplada. Presideix des de 1993 l’espigó de la platja de Ribes Roges, i perquè en destaqui més la seva silueta està col·locada sobre una plataforma de formigó en la qual es pot llegir la següent llegenda: Pasífae, filla del Sol, va sofrir una boja passió pel bou més blanc del ramat del seu espòs Minos, rei de Creta.

Segons la mitologia grega, el déu del mar, Posidó, va esclatar en ira quan el rei Minos de Creta es va negar a sacrificar en honor seu el toro blanc que li havia enviat. En venjança, Posidó va fer que l’esposa de Minos, la reina Pasífae, s’enamorés bojament del brau. Aleshores ella va ordenar la construcció d’una vaca de fusta on amagar-se, i així va consumar el seu amor; de la seva unió en va néixer el minotaure.

Òscar Estruga va néixer a Vilanova l’any 1933 i ha exposat arreu de l’Estat, sobretot a Barcelona i Madrid, i també diversos cops a París. A més de l’escultura, domina les tècniques del gravat, el dibuix i és autor de gran quantitat d’estampes. Des de fa quatre anys, la plaça dels Boleranys, del barri de Baix a Mar, exposa també la seva figura Ariadna en el cercle. Ariadna és la filla de Pasífae.

10. Orgue del Vendrell (1777), obra de Ludwig Scherrer

Orgue del Vendrell (foto: Amics de l’Orgue).

No fa pas gaire anys, arran de la darrera restauració que se’n va fer l’any 2010, un responsable del Museu de la Música de Suïssa va visitar el Vendrell per conèixer en persona el seu orgue barroc. El seu constructor va ser el suís Ludwig Scherrer, un dels millors orgueners del món i membre la família d’orgueners Scherrer, i de tota aquesta nissaga només queda l’orgue del Vendrell. Durant la seva visita acompanyat pels Amics de l’Orgue del Vendrell, per fer notar la importància de la peça, el museòleg va exclamar: Nosaltres al Museu de la Música tenim exposats tres tubs que va fer Scherrer; vosaltres en teniu 2.100!

En concret, en són 2.139, i tenen una harmonització única. Fins al punt que tot i els seus gairebé 250 anys d’història, encara segueix complint amb la funció per la qual va ser construït, sonar, per bé que si inicialment ho feia per acompanyar els cors durant els oficis litúrgics, ara també incorpora tota una programació estable de concerts tot l’any.

Orgue barroc

L’instrument, barroc, és un dels pocs orgues catalans que ha arribat fins al segle XXI i és l’obra més completa que es conserva dels Scherrer. Inicialment es va col·locar en un balcó lateral de l’Església Parroquial de Sant Salvador, seguint la tradició catalana, però el mestre Pau Casals, que en va pagar la restauració l’any 1928, va suggerir de traslladar-lo al centre de l’església per tal de guanyar en sonoritat, i se’n va canviar l’emplaçament. També el compositor vendrellenc va jugar un paper important a l’hora d’evitar que l’orgue patís danys durant la Guerra Civil.

FER UN COMENTARI