La festa i el mòbil fabril

0
236

Des d’una certa majoria dels mitjans de comunicació (sobretot des de les grans cadenes de TV) se sol donar per descomptat que la festa és cosa (invent i esbargiment) del món agrari; de la població que resideix en el que des de l’urbs s’anomenen pobles, per oposició a ciutat, on residirien ells. Bé, no cal posseir gaires màsters per arribar a la conclusió que avui –si més no, al món occidental, i amb l’extensió de l’alta tecnologia comunicativa– insistir en l’existència d’aquests dos mons és una especulació de politòleg que encara no ha passat cap dels màsters necessaris.

La festa, al seu temps, des de la revolució industrial, va acollir amb entusiasme els cicles fabrils industrials. L’obrer industrial, hereu del camperol sense propietat, portà a la fàbrica el seu “temps” immemorial, el temps còsmic i el “pas del temps”. El calendari no s’alterà pas; simplement, a les velles festes estacionals s’afegiren els nous motius festius: de fet, durant molt de temps aquest obrer fabril continuà cultivant –i encara ho fa avui, quan pot– el seu hort; també portà el patró religiós del gremi i la festa setmanal, les sortides al camp pel Dilluns de Pasqua, pel Dimecres de Cendra (no cal insistir que l’home del camp, l’agricultor, no tenia cap necessitat de “sortir al camp”, era el nou assalariat, l’obrer industrial, qui podia veure en el camp, en el medi natural, un motiu festiu). El treball industrial, com ho havien estat els pintorescos o èpics motius agraris, també motivà poetes i pintors; i si Van Gogh s’inspirà en la generació dels camps per a la seva magnífica obra El sembrador, els germans Louis i Auguste Lumière, pioners del nou art cinematogràfic, dedicaren un dels seus primers treballs a la bullanga festiva que es manifesta en la Sortida dels obrers de la fàbrica. En aquestes primeres pel·lícules, un pot apreciar aquesta agitació gojosa en l’actitud i els capteniments, indiscutiblement festius, dels obrers després de l’esgotadora jornada del treball. La cinta dels germans Lumière va ser estrenada un 28 de novembre de 1895 a Lió. Amb el pas dels anys l’obrerisme va intervenir en el vell calendari estacional, fertilitzant-lo i alterant-lo, amb la jornada de vuit hores i les vacances pagades, i també amb festivitats d’àmbit universal –entre altres de més locals– com el Primer de Maig, festa del treball, i el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora. Aquí, encara hauríem d’afegir a la llista d’alteracions de l’arcaic temps festiu d’economia agrària la incorporació del calendari escolar, que no hagués pogut participar en aquest assumpte sense la universalització de l’ensenyament obligatori; aconseguiment, sens dubte, de les reivindicacions obreres i populars.

FER UN COMENTARI