De vegades ens han dit: “Va bé plorar, et desfogues i després et sents millor”. Res més lluny del significat sagrat de les llàgrimes. Aquesta frase és una altra de tantes que tan sols cerquen el benestar d’un mateix, un consell barat i mediocre víctima de la fal·lera utilitarista que ha envaït la nostra societat. Fins i tot he arribat a sentir “Surt a compte plorar una mica”: el súmmum del pensament economicista que malauradament amara les nostres vides i fa malbé les coses belles i misterioses com són les llàgrimes. Jo no ploro per arribar a algun lloc, o per aconseguir res. Ploro perquè penso i sento.
L’home plora; vet aquí un bell privilegi. Però no tan sols l’home, també hi ha animals, com el dofí, la foca o l’elefant, que també ho fan, i no pas per raons orgàniques: vessen llàgrimes i es queixen quan senten tristesa generada per situacions com la separació de les seves mares o quan estan malalts o quan se’ls treu del seu hàbitat natural o quan algun membre de la seva manada mor. Terriblement emotiu. Terriblement bell.
Una llàgrima és una joia simbòlica. Tanmateix, no farem pas com Neró, que s’estimava tant a si mateix que guardava les llàgrimes que li queien –tan falses com brutes d’egoisme– en un recipient. Això seria un bon exemple de la mesquinesa humana, que també hi és en aquest món. No. Les llàgrimes són el llenguatge noble dels ulls; són, com bé deia sant Agustí, la sang de l’ànima. Encara més, després de la pròpia sang, el millor que un home pot donar és una llàgrima. (No em refereixo a les llàgrimes com a expressió del dolor físic, evidentment.) Ploren els ulls perquè plora el cor. I potser no hi ha en el món paraules tan sentides ni oradors tan eloqüents com les llàgrimes.
En Hatim plorava a final de curs veient com la professora que més l’havia entès i cuidat se n’havia d’anar de l’institut. Les seves llàgrimes parlaven d’agraïment i d’enyor. Del deixeble que reconeix la seva mestra; que dona gràcies pel món que ella li ha mostrat –que no demostrat–, pel desig i la passió que li ha encomanat. I la mestra pensa que cada llàgrima ensenya als mortals una veritat.
La Lola seia tota sola en una cadira de la residència de vells on vivia de feia sis anys. Plorava. Ningú sentia aquelles llàgrimes silencioses. O potser sí. Brollaven discretament dels ulls galtes avall. Però tenien tant de dolor que feien esquerdes allà on queien. Les llàgrimes, el sagrat dret del dolor; la pluja que neteja la pols encegadora de la terra que recobreix els nostres cors endurits. Aleshores una noieta de pràctiques la va mirar i –el que és més important– la va veure. S’hi va asseure al costat, li va agafar la mà. Sense dir res. Al cap d’uns minuts el plor de la Lola es va anar estroncant. Hi havia algú. Les seves llàgrimes havien trobat el repòs d’una mà estesa.
És tan misteriós el país de les llàgrimes!
