Llúcia o el pas dels dies

0
540

L’adagi popular ens fa començar a comptar des del 13 de desembre la reaparició de la llum solar, que el solstici d’estiu va començar a escurçar: per “santa Llúcia un pas de puça”; per “Nadal un pas de pardal”; per “Sant Esteve un pas de llebre”; per “Ninou un pas de bou”; per “Sant Antoni un pas de dimoni”… i per “la Candelera, el sol ja corre per la carretera”.

Parem atenció que hem començat a comptar per Santa Llúcia (la llum) i ho deixem per la Candelera, la festa de la llum. Hem anat comptant des del dia 13 de desembre el temps que faltava perquè la jornada tornés a gaudir d’una màxima exposició de llum solar, tot un cicle enyorant la llum que finalment la Candelera ens durà.

Segons el costum popular, aquest dia de Santa Llúcia l’hem de dedicar a muntar el pessebre de casa. El pessebre, petita gran creació d’un humil i naïf concepte de l’art; el pessebre és un univers tot ell que la vella cultura cristianomediterrània fa entrar a cada llar quan aquesta es convertirà en refugi de llargues nits de climatologia enutjosa. I també ens avisa que hem de començar a preparar el Nadal: “Santa Llúcia la bisbal, tretze dies per Nadal”, ens adverteix la data. Santa Llúcia, però no ve sola, la jove i il·luminada màrtir ve en companyia d’altres joves i belles màrtirs: Àgata, el 5 de febrer, i Eulàlia, el 12 del mateix mes. L’hagiografia popular distingeix Àgata, Eulàlia i Llúcia per ser posseïdores de gran bellesa física, la qual és cobejada pel malvat de torn (sempre un governador romà). Un cop l’inic patriarca conclou que la donzella no es deixarà convèncer, aquesta, posseïdora d’una notable eloqüència –considereu sisplau els noms de les donzelles: Eulàlia = “la que parla bé”; Llúcia = “llum, la lucidesa”; Àgata = “la il·lustre”–, s’hi enfronta en un llarg debat: cristianisme sí, paganisme no, en el qual cada una de les joves guanya per punts. Però el salaç governador, amo de la paella –que sosté pel mànec d’agafar–, actua i les duu al turment. En el cas de Llúcia li farà treure els ulls, perceptors de la llum; a Àgata, el molt pervers, li farà escapçar les púbers mamelletes; i a Eulàlia, l’eloqüent, la farà crucificar.

No es pot dubtar que hi hagi uns fils conductors en l’hagiografia d’aquestes tres màrtirs, en el qual juguen tres rols importants: la distingida bellesa de les heroïnes i el cobejament a què es veuen sotmeses; emfasitzats per la remarcable eloqüència i lucidesa, que el seu apel·latiu destaca. Al final serà aquesta fatal combinació el que les conduirà al martiri. Res de nou, tot molt antic.

FER UN COMENTARI