Els llops de què parlava en el darrer article encara volten. Però els podem combatre mitjançant les bones lectures i el seu exemple. Lectures a través de les quals poder conèixer més a fons les paraules i intimar-hi perquè se’ns mostrin tots els seus racons i esplanades, ombres i clarors des d’on poder copsar un món ben bigarrat que altrament veuríem del color de gos com fuig; lectures, com pedres, que fan de passera per franquejar els buits que ens separen, mots que fan frases amb sang que bateguen, que commouen; lectures dels clàssics per fer nostre allò que és sense fons, infinit, múltiple. Exemple perquè si les paraules són nans, els exemples són gegants. Em van explicar que un dia, una mare amoïnada pel fet que el seu fill menjava sucre a tota hora, va anar a veure Gandhi esperant que donada la seva autoritat pogués convèncer el nen de deixar aquell mal hàbit; però Gandhi, després d’escoltar-la, la va fer entornar cap a casa tot dient-li que els rebria altre cop al cap de quinze dies. “Per què m’heu fet esperar quinze dies?”, li preguntà la mare en tornar-hi. Gandhi li va respondre que abans d’aquells quinze dies ell també en menjava força, de sucre, per la qual cosa tot advertiment o consell no hagués tingut ni cap sentit ni cap efecte.
Mentrestant, ja fa temps que les classes magistrals no estan à la page (el que parla, sembra? el que escolta, recull?) i, per tant, ja no hi ha d’haver cap mestre que enfili bé l’agulla amb el fil misteriós i inesgotable dels mots per a poder brodar la reflexió; que els faci estimar el seu estudi; que els mostri que en la natura no hi ha res de superflu, que en la vida no hi ha instants buits ni pèsols buits.
Si els llops ens volen mansois –no com a rius amb torrents, sense ramals, empesos endavant, sinó com a basses d’aigües estancades i silencioses, tard o d’hora putrefactes, que no són mogudes per res, i de les quals tampoc no en surt res–, ens valdrem de la força de la paciència, que, com deia Leopardi, és la més estoica de les virtuts, precisament perquè no té cap aparença d’heroïcitat, i de l’encanteri del somni –que de vegades cal somniar. I així resistiran i resistirem un xic més, potser fins demà.
