Des del punt de vista moral, l’escola és irreemplaçable,
perquè contribueix poderosament a la formació del caràcter;
el nen perd encongiment, entaula amb els seus companys
les amistats que hi ha en la vida
i sent néixer en la seva ànima l’emulació,
estímul noble que anima al treball.
Per a l’educació intel·lectual, l’escola té també grans avantatges:
treballant més per si mateixos, els alumnes desenvolupen millor
les seves facultats, preparant-se a la vida real
per a l’exercici del sentit comú.
Quintilià
Després d’uns mesos i uns quants articles que han abordat qüestions diverses sobre l’apassionant univers educatiu, toca tornar al motiu pel qual va començar aquesta columna, i no és un altre que ressignificar i aplicar un renaixement educatiu al nostre passat pedagògic.
I és que aquest viatge homèric va començar molt abans que s’inventés l’escola, rememorant aquella educació que els més grans donaven a la tribu al voltant del foc, explicant històries en forma de mites i llegendes, i va continuar fins a arribar a la civilització hel·lènica, inventora de l’escola, la democràcia i la filosofia. Avui passem de pantalla, avancem una mica més en el temps, i ens n’anem fins a l’Imperi Romà per parlar del primer mestre pagat per l’estat, és a dir, el primer professor i funcionari, encara que el seu sou vingués directament de l’emperador.
L’autor que encapçala la cita de l’article és el retòric i pedagog anomenat Quintilià. Nascut al que avui dia és Calahorra fa dos mil anys. S’anomenava Marcus Fabius Quintilianus, aquest era el seu veritable nom, i va dedicar tota la seva vida a l’educació, apostant perquè aquesta modelés el cos i engrandís l’ànima, fos pública per a tothom, demanant la supressió dels càstigs i la necessitat d’una formació àmplia per als mateixos mestres. Una vegada més és interessant veure com coses que semblen innovadores de l’escola i la societat actual van ser inventades o, almenys, pensades fa tant de temps.
Això ens demostra que, com a éssers humans, no hem canviat tant, i els fantasmes d’èpoques passades tenen avui altres noms i cognoms i, per això, com ja he dit a l’inici de l’article i en altres ocasions, cal un nou renaixement educatiu. Un exemple actual són els amics de l’aprenentatge al llarg de tota la vida, que posen en dubte la funció de l’escola dient que tot el coneixement està en un sol clic a internet. A tot el qui compri aquest discurs caldria recordar-li la cita inicial, que tant de bo fos actual i representés el gruix del pensament occidental. L’escola és un refugi irrepetible que no només dona als estudiants amistats perdurables. També els introdueix en l’estudi del món, de la cultura comuna, despertant vocacions i vetllant perquè les noves generacions siguin responsables i continuadores de tot allò que ens fa ser humans, cercant la bellesa, la llibertat, la igualtat, la justícia i el bé comú. I per a tot això, estimat lector, no hi ha pantalla ni internet possible.
