Parlem o enraonem

0
307

Diuen que parlant la gent s’entén. Però el cas és que si no saps parlar, tampoc et pots fer entendre. No hi ha tutia. I sempre amb la conditio sine qua non de saber escoltar primer. Tanmateix, crec que aquesta dita seria més exacta si en comptes de “parlant” hi digués “enraonant”.

Per poc que ens endinsem en l’etimologia d’enraonar veurem que és un derivat de “raó”. Voldria dir parlar des de la raó. Més enllà de l’ús més prosaic que ara li atorguem, doncs, en el seu sentit més originari significaria parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva. L’italià i el francès tenen uns verbs que s’hi atansen, però no acaben d’arribar on és “enraonar”, i en castellà no n’hi ha cap de mínimament similar.

En la mesura que m’he anat fent gran, he experimentat un sentiment de rebuig a entaular converses amb determinades persones perquè el crit s’ha ensenyorit del discurs, la vehemència passional i impetuosa eclipsa el raonament, i perquè ningú abandona les seves posicions encara que quedi ben palès que estiguin equivocats i que defensin una fal·làcia. Poc els importa si han posat la banya en un error, els fa mandra treure-la per no ser malfamats perquè en realitat no eren més que xarlatans que venien faramalla, quincalla conceptual.

Ara els nous mitjans de comunicació quasi han convertit la conversa interpersonal en un fet exòtic. L’art de conversar és un plaer que s’ha anat perdent. L’allau de notícies i la connexió permanent als mòbils hi han contribuït força. En paraules de Borges: “Ara, al quart d’hora d’haver succeït un fet ha de ser substituït per un altre de nou. S’adquireixen notícies no per la memòria, sinó per l’oblit”. Exacte. No hi ha temps per pair res, tot caduca de pressa. I nosaltres al darrere traient una llengua de pam i mig.

Era en les tertúlies d’abans de la Guerra Civil que es parlava bé: a l’Ateneu Barcelonès assistien Josep Pla, Josep Maria de Segarra, Eugeni d’Ors…, i entre cafè, copa i puro les hores s’esfumaven sense fer fressa de tan bé que s’hi trobaven. Els grans conversadors van morir durant la primera meitat del segle XX, començant pel gran Òscar Wilde, que ho va fer el 1900. A la ràdio i a la televisió es parla de política i de xafarderies i morbositats, fent algunes assenyades excepcions. Per què hi ha hagut aquesta davallada de nivell? Ras i curt, perquè la cultura ja no és el més valorat en una societat que s’ha decantat clarament pels calés.

No és casualitat, doncs, que s’estigui perdent l’ús del verb “enraonar” i que cada cop més la gent faci servir “parlar” en tots els contextos. Una llàstima perquè enraonar té un toc de racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.

FER UN COMENTARI