És la síndrome del ramat, el recel davant el diferent, el gust per la clonació, la tendència a tancar files enfront de tot el que desborda els límits preestablerts i no els quadra. Per a ells, pel que sembla, és motiu de greu inquietud la simple sospita que algú pugui creure, ser o sentir-se lliure, moure’s desmarcar-se i deixar-se anar de la casella en la qual ho hagi classificat i confinat la voluntat taxonòmica del sistema de tòpics establert per la ideologia vigent i dominant.
Fernando Sánchez Dragó
A l’anterior article ens preguntàvem sobre l’ofici i la nostra pràctica, on som i quina solució podríem tenir; i, d’una forma molt sintètica, proposàvem més formació durant el període professional, o una mena de MIR educatiu, més reflexió dins i fora de l’aula i, sobretot, menys apostar, però una pedagogia de l’assaig-error que tant pot arribar a bescantar la nostra professió i convertir l’escola en un parc d’atraccions, una fàbrica o una màquina de frustració. En l’article d’avui ens preguntarem per què som aquí, en aquesta situació i com hi hem arribat, i per això he escollit unes paraules del savi i controvertit Fernando Sánchez Dragó.
El periodista i escriptor exposa aquesta reflexió a la seva obra Carta de Jesús al Papa, la qual recomano acarnissadament, i on parla del desvirtuat i interessat missatge que l’Església catòlica, romànica i apostòlica ha fet de les paraules del personatge Jesús de Natzaret. Avui les utilitzarem d’una forma menys sacra, pràcticament profana, per parlar d’algunes de les causes que han portat l’escola i la professió a la situació actual. I és que ens hem tornat bojos i hem “comprat” ideologies educatives que ens han trasbalsat completament, convertint-nos en un ramat d’ovelles còmodes amb la forma d’aquesta nova pedagogia i inventant-nos enemics als quals poder culpar dels mals resultats escolars, que cada vegada els infants surten menys preparats, que la societat s’està desculturitzant, i un llarg etc.
Potser ara toca ser diferent, i que ser diferent cal fer una mirada al passat, en una mena de renaixement educatiu. Com veurà al llarg d’aquesta columna, estimat lector, en educació està tot inventat, i les úniques innovacions, de les quals l’escola s’hauria de mantenir força allunyada, són les tecnològiques. Tota la resta de pedagogies, metodologies, didàctiques, tècniques, etc. fa temps que es van inventar i es van provar. Precisament va ser durant el Renaixement quan es van establir les bases que ens han acompanyat durant segles. El que passa és que està de moda posar noms en anglès i fer creure als pares que això és innovador i que, a sobre, funciona, i els seus fills seran uns genis i, sobretot, molt feliços. Ja en parlarem al següent article, però, des d’aquí, en plena ressaca carnavalera, imploro un nou renaixement educatiu.
