Cal dir que les coses es veuen de diferent manera si ets sota el corró o si condueixes la piconadora. Del terra estant, a punt de ser esclafat, haver de sentir la pudor de la manipulació putrefacta del llenguatge que escampa el tub d’escapament del poder mesquí amb absoluta desimboltura, és una tortura.
Desapareixerà algun dia la manca de respecte en les paraules? Arribarà un dia que hom sentirà vergonya d’aquest temps? No ho sé, és clar, però mentrestant cal combatre l’ús dels mots amb intenció clarament deshumanitzadora.
M’entretinc en algunes bales polítiques del nostre via crucis: parlar de “desafío independentista” implica el component de batre’s en duel amb el poder establert perquè els espanyols acceptin directament en el seu ideari aquesta càrrega negativa sense plantejar-se, ni per un moment, que ningú parla de “desafiament espanyolista”. Desacreditar l’adversari qualificant-lo de “radical” és un recurs molt vell, ja que la paraula s’associa a l’extremisme i la violència. Fer servir el mot “separatistes” en to despectiu ja ho va posar de moda Franco quan qualificava els republicans catalans de “rojos y separatistes”. Ras i curt, tot el que tingui a veure amb l’independentisme ve acompanyat per paraules amb un deix pejoratiu: delicte, tumult, deliri, muralla humana, fractura social, ruptura, trencament, divisió, deslleialtat… Aquest lèxic és una eina perillosíssima atès que crea un imaginari totalment fals de la realitat, tendeix a confondre la víctima amb l’agressor i prepara el receptor –espectador o oient– perquè pugui justificar qualsevol plaga que ens pugui caure al damunt.
Paraules, doncs, que més o menys subtilment van fent forat en les ments més o menys influenciables, i la reiteració de les quals les normalitza cada cop més. Hi ha un vell proverbi tibetà que diu que una paraula s’ha de vestir com una deessa i enlairar-se com un ocell; malauradament, hi ha polítics, advocats, mitjans de comunicació… segons els quals una paraula s’ha de disfressar d’alcavota i furgar terra endins com els cucs –o com els verms que ens devoren.
Sabent que un abús del llenguatge és un abús de poder, és fàcil entendre que el procés sobiranista es juga, també, en el camp de les paraules. I com que no volem un llenguatge que perverteixi les idees, sinó un llenguatge portador de llibertat, caldrà clamar per entendre’ns i cercar l’expressió adient per continuar forjant tots els nostres somnis.
“desafío independentista”. Le parece inadecuado el término cuando todo el procés no ha sido sino una continua amenaza de vulnerar las leyes, desobedecer las sentencias de los tribunales, etc. Que al final todo fuera de farol, una farsa, como reconoció la señora Ponsatí (miembro del Govern) no le resta un ápice de gravedad. Ha sido, ciertamente, un desafío al estado.
El término “radical” no se aplica sólo a los “indepes” pero les cuadra en lo que tiene de extremo aunque no evoca de forma inevitable lo violento. ¿No es radical intentar vulnerar la totalidad de las leyes democráticas que nos hemos dado?, ¿desobedecer las resoluciones de los tribunales?, ¿ poner en riesgo nuestros derechos y libertades?, SI.