Educar és comprometre’s fins a la medul·la,
implicar-se en cos i ànima,
llançar-se sense condicions a l’aventura humanitzadora,
estimar fins que faci mal o molt més;
altres coses són altres coses,
per molt que ens obstinem a
ficar-les en el sac de la bona educació.
Francisco Esteban
L’autor de la cita és catedràtic de la Universitat de Barcelona, ha publicat llibres i articles i, a més, ha estat professor meu. La definició d’educació present en el seu llibre Ètica del professorat em sembla d’un caràcter il·luminador per entendre no només el concepte d’educació, sinó, i sobretot, què vol dir practicar-la.
Dins d’aquest viatge que em du a mi i a vostè, lector, pel laberint històric i conceptual del món educatiu, cal aturar-se a la primera parada. De fet, potser tan sols és l’arribada a l’andana de l’estació. És important entendre que, abans del naixement de l’escola com la coneixem, a l’Antiga Grècia, ja hi havia educació. Practicada no per aquells bojos de barba blanca i cabells llargs anomenats filòsofs, que agrupaven els seus deixebles entorn d’acadèmies o liceus, sinó pels grans de la tribu, pels avis i, sobretot, pels pares. És a dir, l’educació és tan antiga com la mateixa existència de l’ésser humà. Posteriorment, amb el pas d’una societat nòmada a una de sedentària i la creació dels primers assentaments estables, va caler donar forma material al lloc on s’havia de produir. De fet, existeixen proves de treballs escolars que daten del segle XIII aC a Egipte, on hi havia centres d’ensenyament de lectura i escriptura vinculades sempre a la religió.
Aquesta breu píndola històrica és important per ressignificar una màxima potser oblidada: l’educació no comença a l’escola sinó a casa, dins del nucli familiar. Si bé sembla una consideració carregada de certa obvietat, també sembla probable que avui dia costi que es dugui a terme. És clar que l’escola és un lloc on es practica l’educació, però no pot ser l’únic. Dins de les seves parets també es materialitzen altres conceptes que estan dins de la pròpia educació, com són la instrucció, l’ensenyament, l’aprenentatge o l’estudi. Això vol dir que qui practica l’educació no només pot ser el cos docent; cal que comenci a la família, continuï a l’escola i, evidentment, tingui una gran ajuda a la societat. D’aquesta última caldria aturar-se a pensar si, més ben dit, (des)educa en comptes de consolidar amb exemples el fet educatiu, però això ja serà una altra història per explicar.
El que cal entendre és que tots tenim una responsabilitat compartida en l’educació de les generacions que habitaran el món quan ja no hi siguem i que aquesta comença amb un “bon dia” en llevar-nos a casa, continua amb un “si us plau” al forn de pa al matí a l’hora de recollir l’esmorzar, continua amb un “gràcies” al conductor que ens deixa passar de camí a l’escola, i acaba amb un tornar a començar de nou en cada moment. Una persona pot aprendre moltes coses sense arribar a ser mai una persona educada. Lluitem perquè, sent educada, pugui aprendre moltes coses.
