Part del que som no són només els successos viscuts, sinó
les històries que ens hem contat. I vindran nous successos. I noves històries.
Contar històries és una necessitat que acompanya al viure mateix. Vivim i sentim el viure d’un mode no sempre clar i resolt, no sempre d’un mode molt conscient en totes les seves sensacions i implicacions.
José Contreras Domingo
Un mestre, a més dels atributs que vam dir en l’article anterior, és algú que sempre té alguna cosa a dir, una història que contar, un món per explicar i un univers per fer descobrir. La vocació del magisteri està irremeiablement unida a la de la condició pública de l’explicació. Aquesta explicació pública, condició necessària però no suficient per portar una cosa privada a una esfera comuna, és una de les característiques bàsiques d’aquelles persones que ens dediquem a l’ofici de l’educació.
No obstant això, és important ressaltar que aquesta vocació d’explicar alguna cosa, de tenir alguna cosa a dir, d’intentar portar l’altra persona, mitjançant una experiència pràctica, a un lloc que fins en aquest precís moment era desconegut, no és una característica o condició única dels qui exercim de mestres o professors. Anant cap enrere en el temps, abans de la creació de l’escola en si, ja hi havia educació, com ja hem comentat anteriorment. I aquesta educació era duta a terme no per professionals, com avui dia, sinó per persones alienes a la condició de pares o mares, normalment les persones més grans d’edat del grup social o de la tribu.
En aquests dies de trobades familiars per a celebrar el Nadal i la resta de festes típiques d’aquesta època de l’any, és important, permeti’m lector, que reivindiqui el paper de les persones grans, dels més vellets de la família, els quals sempre tenen històries per contar. I és important, també, que hi hagi nens i nenes disposats i disposades a escoltar-los. En l’antiguitat eren aquestes mateixes persones les que mitjançant l’ús de mites i llegendes anaven educant els més joves en aquestes característiques peculiars del grup social. Avui dia han de ser també aquestes persones grans les que, tal vegada al voltant d’un foc, una xemeneia, o també entre regals, somriures i cava, prenguin la paraula i exerceixin d’actors educatius, explicant històries, mites i llegendes als més petits de la llar.
En aquests dies en què el mite ha estat substituït per les xarxes socials i els programes de televisió, la llegenda ha estat suplantada pels gurús instagramers i per ídols de YouTube, i el Nadal, en la seva essència, ha estat desvirtuat per l’afany capitalista del consumisme del qual la majoria de nosaltres som part activa, Reivindiquem aquest paper essencial de la transmissió d’una cultura i uns valors compartits i comuns mitjançant l’ús de la paraula, reivindiquem les experiències viscudes i compartides que mai s’han de perdre, reivindiquem aquesta gent gran de la família que, lamentablement, és oblidada.
