L’educació no pot tenir lloc seguint la il·lusió de l’autoformació,
sinó que exigeix almenys l’existència d’un altre: un professor, un
docent, un mestre, un ensenyant.
Massimo Recalcatti
Al llarg d’aquestes línies intentarem respondre la pregunta que encapçala l’article, la qual segurament té difícil resposta i ens porta a tractar el concepte al llarg de diversos articles. Segons la seva etimologia, la paraula mestre (del llatí, magister), es defineix com “el que està més experimentat en una activitat i per això dirigeix i ordena”. La paraula magis (“més”), s’associa a l’arrel indoeuropea meg-, del grec megues, que vol dir “gran” o “important”. El sufix -ter, es troba en paraules com àrbitre, interior o nosaltres. És a dir, a més de la definició actual, la paraula mestre té associats a si mateixa, d’una forma inherent, conceptes com dirigir, ordenar, importància, experiència; elements que val la pena conèixer i destacar per comprendre la importància de l’ofici, ara que sembla que la professió s’està difuminant i barrejant amb coses que tenen poca relació amb l’origen de la professió, com són la pèrdua de l’autoritat, la poca rellevància social o la transformació i inversió dels rols mestre-alumne-família, entre altres qüestions.
És moment de recuperar on ens havíem quedat fa dues setmanes, la relació pedagògica mestre-deixeble. Segons la cita de Recalcatti, aquesta relació exigeix un contacte entre dues persones, les quals parteixen de posicions molt diferents: una que té el coneixement i l’altra que el busca. Una que no pot, simplement, vessar un coneixement en la ment de l’altre, sinó que ha de produir un buit, una carència, un desig amb el qual el deixeble s’apropi i el pugui assolir. Per això l’autoformació és una il·lusió com a veritable educació, perquè omet un element essencial: la creació d’aquesta relació de desig de coneixement en l’altre, conduïda i guiada per qui té el coneixement i els mitjans per transferir-lo, en una transferència no conceptual, sinó de desig de conèixer allò que val la pena.
En aquesta transferència sempre hi haurà una relació d’autoritat (que no d’autoritarisme, del qual ja parlarem més endavant). Potser, un dels secrets de ser un bon professional de l’educació sigui cultivar aquesta relació d’autoritat d’una forma sana i amorosa, per traslladar als deixebles, futurs ciutadans adults, l’oportunitat de seguir desitjant el coneixement quan ell mateix ja no hi sigui, donant també l’oportunitat de ser millors i superar-lo. Aquest no és l’únic secret, ja que la llista és llarga. Per al següent tocarà esperar el pròxim article.
