No a crits, sinó que recitada, amb professionalitat i emoció, la veu d’Antonio Machado es va sentir durant una mica més d’una hora a la terrassa dels llimoners de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, de Vilanova i la Geltrú.
Un grupet d’integrants del grup de teatre amateur de L’Escotilló, integrat per Fina Redondo, Anna Cabanes, Carles Lizalde i una servidora, que no pertanyo al grup de teatre però que vaig ser gentilment convidada a participar-hi, acompanyats a la guitarra per Ramon Chacón i la veu d’Eugeni Rosselló, vam voler retre homenatge al poeta de la generació del 98, que va ser, i és, reconegut, conegut i estimat com una de les més altes veus en llengua castellana.
Per què, ara, Machado? Doncs perquè diuen que enguany s’acompleixen 80 anys que la seva veu va callar. I és cert que el passat 29 de gener va fer 80 anys que creuava la frontera, ja molt malalt, repenjat a la seva mare i en companyia de la filòsofa Maria Zambrano, que els va voler acompanyar després d’oferir-los plaça en el cotxe amb què emprenia l’exili; una plaça que ell havia rebutjat perquè volia sortir d’Espanya, caminant, amb el seu poble. I és cert que uns dies després, el 22 de febrer, va fer 80 anys que expirava a Cotlliure i era soterrat juntament amb un grapat de terra del seu país, que ell mateix havia dut en una caixeta de fusta, per si en moria lluny. Però, realment va callar la veu del poeta?
El pati dels llimoners de la Cardona, desbordat per un públic divers i heterogeni, els llavis del qual mormolaven sotto voce els coneguts versos, molts dels quals havien conegut a través de Joan Manuel Serrat, amb palesa emoció i felicitat, demostraven la vigència d’una poesia que tots hem fet nostra en algun moment de la nostra vida. Qui ho diu, que Antonio Machado va morir fa 80 anys?
