Som ocàs

0
224

Una vegada, algú li va preguntar a l’actor Fernando Fernán Gómez en una entrevista si era feliç. Ell va tensar els músculs de la cara i del coll fins que va emergir la indignada resposta: “¿Por quién me ha tomado usted?”.

La felicitat està sobrevalorada –crec. Abans caldria saber què és, però malauradament una esperada definició prou convincent per a tothom no acaba d’arribar mai. La indefinició d’un mot és directament proporcional al grau d’abstracció que aquest mot té. I aleshores tants caps, tants barrets, és clar: per a algú podria ser una bona tassa de xocolata desfeta, negra i espessa; per a algú altre, l’interval de temps que transcorre entre que acaben les obres els veïns de sota i les comencen els de dalt; per a algú tan poc ningú com Pessoa, el retorn pel record a l’única veritat: la literatura. Tal vegada cal que hi hagi coses clares i també coses fosques o més vagues –com els calaixos de sastre on hi cap gairebé de tot. Per això no em veig amb cor –valga’m déu– de definir la felicitat, però sí de donar-ne un tret –i una trampa tramposa als meus ulls–, i és el fet que sigui retrospectiva: ens adonem –o ens fa l’efecte, que pel cas ve a ser el mateix– que en un temps pretèrit hem sigut feliços quan ja en som ben lluny, quan aquell moment ja és colgat en una profunda fossa. Tramposa.

Ara bé, d’allò que n’estic convençuda és que no és gens rendible en la literatura, terra ignota en la qual germina amb molta més força la infelicitat. Fem un cop d’ull als finals de les obres –un final no deixa de ser un possible començament–, i el que en pensi ho escriuré en veu baixa. Narrativament, els finals feliços tal volta són més previsibles perquè tenen menys variants. Parafrasejant Tolstoi, tots els finals feliços s’assemblen i els infeliços ho són cadascun a la seva manera. La felicitat avorreix. No sé si es quedaria ningú assegut a la butaca del cinema per veure només com n’arriben a ser de feliços els personatges que una estoneta abans les han passades tan magres. Els desenllaços d’una quantitat ingent de grans novel·les acaben malament (en La comèdia humana de Balzac, per exemple, tan sols un 6% dels romanços acaben bé). Em venen al cap unes paraules aclaridores de Sèneca: “Quanta foscor llança a les nostres ments una felicitat excessiva”; igual que quan estem massa tips els sentits se’ns adormen, quan som massa feliços potser no hi som tots –literalment. Per què? I si aquest binomi literatura-infelicitat tingués a veure amb la seva gènesi, en la qual poguéssim entendre el dolor com a matriu de l’escriptura? I si ens complaem de llegir unes darreres planes que vessen de malures i tragèdies perquè no ens passen a nosaltres? Que no ens agrada sentir la pluja a fora, ben aixoplugats i calentons a dins de casa? I si, per contra, com llegim en El petit príncep, quan s’està molt trist t’agraden les postes de sol, perquè l’ocàs és tènue, manyac i condescendent amb les nostres tares, perquè l’ocàs no ens enlluerna intensament, sinó que ens acotxa amb les seves ones de nit que sigil·losament se’ns van atansant, sense fer fressa? Perquè l’ocàs se’ns assembla tant! Perquè l’ocàs som nosaltres.

De vegades la indefinició, la penombra, consolen. Quan algú hi veu massa clar, massa lluny, viure es complica.

Per tant, si no sé ben bé què és la felicitat, per què m’haig d’entossudir a aconseguir-la? Si la intueixo com a quelcom de tan gros com sublim, potser seria millor ser prou modest per no ambicionar-la i, com diu la meva filla, per no aspirar a ser feliç sinó a fer coses amb sentit, que ja és molt.

FER UN COMENTARI