foto de portada: Maria Rosa Ferré

Temps era temps –i no en fa tant, d’això–, el treball al camp era tot manual, únicament amb el suport animal. El pagès, generalment home, era un escarràs que treballava de sol a sol, en determinades èpoques de l’any ajudat per la seva família. Les seves pautes d’orientació eren els coneixements adquirits per l’experiència de tota una vida dedicada a l’agricultura, i també el que se li havia anat transmetent de generació en generació; que no és poc. Hi ha coses que no han canviat en la pagesia, com l’amor a la terra, la impagable sensació de viure en un entorn natural, el fet d’estar sempre mirant el cel i amb l’ai al cor per si una tamborinada fa anar de mal borràs la collita de l’any, i també, esclar, la sapiència acumulada d’anys i panys treballant al tros. Però avui en dia, el treball al camp, i concretament a la vinya, s’ha professionalitzat fins a extrems que els nostres avis se’n farien creus, si ho sabessin.

I és que la mecanització de les feines agrícoles i l’especialització ja fa dies que no són una opció, sinó una necessitat imperiosa, si es vol sobreviure en un sector al qual se li exigeixen uns rendiments alts. El baix preu que es paga pel raïm a les nostres contrades fa cada vegada més imprescindible buscar els màxims d’eficiència i de rendiment (que no vol dir necessàriament més quilos). I l’eficiència en el treball i la productivitat del camp, així com l’estalvi de costos, passen indefectiblement per una professionalització que només ens la donaran la ciència i la tecnologia.

Efectivament, en menys de cent anys el treball de la terra ha passat de dependre quasi exclusivament de la força humana –amb suport de la tracció animal– a beneficiar-se de la ingent evolució que ha experimentat i segueix experimentant el sector de la maquinària agrícola, fins al punt de convertir-se en imprescindible en qualsevol explotació.

Cent anys dalt del tractor

El tractor és una eina amb tot just un centenar d’anys de vida, sense la qual avui dia ja no s’entendria la vida a pagès. La seva evolució ha estat excepcional, des dels vetustos primers aparells fins a les peces d’enginyeria actuals, que són molt més potents, més fàcils de manejar i més productives. A la suspensió hidràulica, al canvi automàtic i al climatitzador a la cabina, cal afegir-hi que cada vegada van agafant més volada els tractors que tenen connexió a internet, un ordinador a bord i el guiatge per GPS, fet que els dona un sens fi de possibilitats que milloraran la comoditat del pagès i, sobretot, la seva eficiència.

També hi ha tractors que ja no avancen amb gasoil, sinó amb energies renovables com el gas metà, que permet aprofitar les femtes d’explotacions ramaderes com a combustible. Poden arribar a tenir fins a cinc hores d’autonomia, són més ecològiques que els combustibles fòssils, i més econòmiques.

1. GPS a la vinya

Incorporar un sistema de navegació amb GPS al tractor, i la seva connexió a dispositius electrònics i informàtics sofisticats, permet optimitzar en gran manera les tasques agrícoles. Així, per exemple, a l’hora de plantar, s’està introduint un sistema consistent en el fet que el tractor fa un mapeig del terreny circumval·lant primer el perímetre de la finca i introduint les dades a l’ordinador, de manera que calculi les passades a unes distàncies proporcionals i perfectament alineades i, en fer el recorregut per cada passada, automàticament deixi anar les llavors de manera equidistant. L’estalvi de temps és molt gran. També permet veremar de nit, que va molt bé per a les varietats blanques, marca les files que cal collir (en cas que no siguin totes les del tros) sense que el pagès se n’hagi de preocupar, etc.

Amb programes de gestió adequats, el GPS també permet detectar si dues zones diferenciades d’una mateixa finca tenen necessitats de productes fitosanitaris diferents, i el tractor abocar la quantitat que convingui en cada sector. O fins i tot n’hi ha que poden detectar si dins una mateixa vinya hi ha dues qualitats diferents de raïm i, en collir-los, col·locar-los directament en dipòsits diferenciats. I és que la foto que es fa via satèl·lit permet diferenciar cada pam de terreny i determinar si està més seca o més humida, si la planta té una o altra malaltia, possibilita ensulfatar o adobar al detall, etc.

Fa dos anys, a la fira SIMA de París, que és biennal i que enguany s’ha hagut de posposar, i també a la fira Agritechnica d’Alemanya, es va presentar un model de tractor que funciona amb GPS i que permet fer desplaçar el tractor sense conductor per dins de la vinya, amb un marge d’error de cinc centímetres. Que pot arribar a ser menys d’un centímetre, si el cultiu és d’horta.

El fet que les explotacions vitícoles amb els ceps en vas hagi anat quedant relegada a les vinyes velles (en alguns casos molt concrets, volgudament mantingudes amb el sistema tradicional) ha afavorit la mecanització de la feina al camp, ja que amb l’emparrat, pràcticament totes les tasques es poden fer des del tractor, amb l’acoblament de l’aparell convenient: llaurar, podar, despampolar, despuntar, ensofrar, ensulfatar, veremar… Això no vol dir que el pagès no hagi de fer repassades a la vinya. Si vol gestionar bé la feina i que la collita sigui bona, és imprescindible ser-hi present tot l’any, perquè els seus ulls seran la garantia que es puguin prendre les decisions correctes en cada moment.

Poda de precisió

Ara, per exemple, sol ser època de prepoda, per bé que hi ha pagesos que avancen feina i ja fan la primera podada. Precisament, actualment està en fase de proves una màquina de poda, acoblable al tractor, que mitjançant uns discos fa sengles tallades verticals i horitzontals del cep. La idea amb què es treballa és que es faci anualment, i que cada any per l’altre el pagès es pugui estalviar de fer la repassada a mà amb les tisores de podar.

2. Ensulfatadora i ensofradora

Més endavant, quan comenci a brotar el cep i fins a arribar la verema, el pagès haurà d’estar amatent a quins productes necessitarà per combatre les malalties del cep. Per fer-ho s’ajudarà de dos tipus de maquinària: l’ensulfatadora i l’ensofradora.

Antany el pagès ensulfatava amb el dipòsit penjat a l’esquena, la mànega en una mà i la manxa a l’altra. Els pagesos originals de la Festa de la Fil·loxera de Sant Sadurní en portaven. L’any 1948 va sortir la primera ensulfatadora (amb dipòsit de llautó) que era arrossegada per un cavall, matxo o ruc. Més cap aquí apareix un sistema en què l’equí duu acoblat el dipòsit amb un motor de gasolina que fa anar la bomba. I finalment va arribar al tractor, amb l’ensulfatadora acoblada al darrere, des d’on es deixa anar el líquid polvoritzat amb el producte adequat. El seu tractament és indispensable per lluitar contra el míldiu.

El sofre, en canvi, necessita un mínim de temperatura per ser efectiu, de manera que fins molt entrada la primavera no es pot fer servir; més o menys entre els mesos de maig i juliol. I se’n solen fer dos o tres tractaments per temporada. Es tira en forma de pols seca, per lluitar contra l’oïdi; és més efectiu i més ecològic, però té l’inconvenient que la seva preparació és més feixuga.

El seu procés evolutiu ha passat per menys etapes que l’ensulfatadora: primer s’ensofrava a mà (s’omplien una mena de maraques de sofre, amb forats com de colador, i amb un bastó s’anava sacsejant al mig del camp perquè anés sortint), i tot seguit ja es va passar al tractor.

Val a dir que la tendència des de fa anys és que cada cop hi hagi menys residu fitosanitari a l’agricultura, és a dir, que s’aprofiti al màxim. Si bé no hi ha cap normativa perquè la maquinària sigui menys contaminant, les institucions fan una sèrie de recomanacions perquè el producte sigui més efectiu, s’aprofiti més i, per tant, la petjada que deixi sigui mínima. Perquè l’agricultura també juga un paper important en la sostenibilitat i en la lluita contra el canvi climàtic.

En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ha desenvolupat un sistema, que ja estan adaptant les empreses per acoblar-lo a les seves màquines, per dosificar en cada moment la quantitat de producte fitosanitari que cal aplicar a la vinya en funció del volum de la massa foliar que hi hagi. Perquè les necessitats són diferents al principi de la brotació que quan la planta ja ha crescut ufanosa en tota la seva plenitud.

3. Màquina de collir

foto: Maria Rosa Ferré.

Les màquines de veremar formen part des de fa una bona colla d’anys del paisatge habitual del nostre entorn entre els mesos d’agost i octubre. Nit i dia. Al principi, quan es va començar a emparrar la vinya, n’hi havia poques i es llogaven per hores. Ara se segueix fent, però també hi ha molts pagesos que en tenen de pròpia. Es calcula que per poc que un pagès treballi unes 40 hectàrees (amb el benentès que els càlculs sempre són subjectius i variables), ja pot sortir a compte disposar de veremadora pròpia, ni que sigui de segona mà. Per productivitat i per rendibilitat, és una inversió que val la pena.

Hi ha altres territoris vitícoles, amb parcel·les de terreny molt més grans, com poden ser a França, la Manxa i altres, fins i tot alguns punts de la Rioja, on també es fa servir la mateixa màquina per a altres feines del camp, acoblant-hi eines com les que aquí s’acoblen al tractor. Però al Penedès hi ha alguns factors que ho fan difícil. Un d’ells és que la separació entre passades és molt ampla, de 2,80 – 3 metres, a diferència, per exemple, de França, on és de dos metres. Aquests 80 centímetres / un metre són un hàndicap important, ja que, per exemple, si es vol ensulfatar, els braços que s’hi adossen permeten –o no– arribar a una passada més enllà per banda i fan el viatge més eficient, més productiu i, esclar, la petjada de carboni és menor. Cal tenir en compte també que la màquina de veremar és de grans dimensions i que té un consum d’energia força superior al del tractor. Així mateix, l’equipació per acoblar els aparells a la màquina és més costosa que la del tractor. I hi ha un factor enològic que s’ha de tenir en compte: grosso modo, menor separació entre ceps equival a menys quilos de raïm i, per tant, facilita que en puguin sortir vins de més qualitat. Sigui com sigui, són pocs els agricultors que fan servir la veremadora per a tasques com despampolar, prepodar o ensulfatar.

El que es podria veure en els pròxims anys, principalment al Baix Penedès, que és on hi ha major extensió d’aquest conreu, són màquines per collir olives emparrades. També n’hi ha per a ametllers, per a tarongers, per a pomeres, però aquestes ja seran més difícils de veure a les nostres latituds. Els darrers anys s’han estat fent proves de collir olives amb emparrat a màquina, les proves estan en la seva fase final i segurament el 2021 ja sortiran al mercat.

Amb desrapadora

Tornant a la verema i a la màquina veremadora, són poques encara les màquines de collir que es venen amb desrapadora. Si al Penedès el percentatge és simbòlic, a zones agrícoles com la Rioja ho és inversament proporcional; és generalitzat. En principi, l’efecte vibrador sobre el filferrat de l’emparrat fa que caiguin els grans de raïm sols, sense rapa. Però això no sempre és així. Sovint cau el gotim de raïm sencer, amb rapa inclosa, i si es vol treure l’impropi de seguida, la mateixa veremadora pot portar una desrapadora que al mateix moment en faci la separació, un cop collida, i escupi la rapa a terra, de manera que al remolc hi caigui el gra sol.

4. Drons a la vinya

No és ciència-ficció. Abans hem fet una pinzellada de la utilitat que pot tenir el GPS a la vinya. Igualment, abans de plantar els ceps, de fer els anivellaments i desmunts per preparar el terreny, es pot optar per fer una radiografia de tot el solar mitjançant un dron que analitza –si es vol– centímetre a centímetre tot l’espai, calcula els moviments de terra que cal fer, per on tindrà les sortides d’aigua… i el preu que tindrà tot plegat. Fer el mapa topogràfic del terreny via dron serà molt més ràpid i, per tant, més eficient, que anar prenent mides de les cotes i fer-ho a la manera tradicional. A més a més de fer el disseny, les excavadores que s’encarreguen de fer els moviments de terra poden anar connectades al GPS i en tot moment qui està al volant sap amb precisió la quantitat de terra que sobra o falta en aquella zona, delimitarà el talús que aixecarà al mil·límetre i fins i tot, si el camp és pedregós, sabrà si la zona per on vol obrir la rasa per plantar-hi la llavor és pedregosa, i prèviament triturar només la rasa de la passada, evitant fer-ho a tota la finca. Estalvi de costos, en definitiva.

5. Productes fitosanitaris

iStockPhoto

Tres són les principals famílies de productes fitosanitaris que s’apliquen a la vinya i al camp en general: els fungicides, els insecticides i els herbicides. D’aquests, n’hi ha que són producte d’un procés 100% químic i n’hi ha uns altres que tenen una procedència natural. Actualment, al Penedès es cultiva molta vinya ecològica, en una tendència que va a l’alça i que s’està generalitzant. Possiblement la meitat de la vinya ja ho és. I els dos principals productes naturals per combatre les plagues de la vinya són el sofre (que s’aplica contra la malura o oïdi, i amb efectes també contra els àcars) i el coure (que combat el míldiu). Però ai las!, el sofre que s’aplica a la vinya no prové de la mina, sinó que és un subresidu que procedeix de les refineries petrolieres. I el coure, tres quarts del mateix: és un metall pesant i el que s’empra per atacar el míldiu no ve de la mina, sinó que es recicla de cables que són ferralla.

Sigui com sigui, el cultiu ecològic va a més, no és cap moda passatgera sinó una tendència imparable que acabarà essent dominant. I és que, a banda de la regulació restrictiva cap als productes més tòxics i favorable a la sostenibilitat mediambiental, el mercat de consumidors de vi/cava (és a dir, la població) cada vegada està més conscienciat i la demanda creix.

Hi ha tres tipus de productes fitosanitaris: els sistèmics, els penetrants i els de contacte. El primer d’ells, el sistèmic, penetra per dins la saba de la planta al cap de quatre hores de fer l’ensulfatada, de manera que també se’n beneficia les parts de la planta que van creixent; la durada estimada de cada aplicació és de quinze dies. Els penetrants també entren dins la planta i en protegeix les parts verdes, però no es mou per dins la saba, de manera que el creixement futur del cep no se’n beneficiarà; la seva durada estimada és de deu dies. Finalment, el més ecològic de tot és el de contacte, que mulla la planta per fora. En aquest cas, la durada pot ser d’entre set i nou dies, però si plou, l’aiguat se l’emporta. El coure, per exemple, és un producte orgànic que funciona per contacte.

Val a dir que durant la campanya passada hi va haver una plaga de míldiu terrible, com mai, ja amb les primeres pluges durant la floració dels macabeus, en el moment crític que és quan comença a florir, la pluja intermitent durant força temps, que van requerir molts tractaments de coure però que, malauradament, van ser insuficients i en moltes finques es va perdre fins i tot tota la collita.

Altres productes fitosanitaris nous són el llevat de cervesa, que tot i ser sistèmic és ecològic, o l’ozó, que actua com a desinfectant però que no té persistència sobre la planta.

Quant a insecticides, darrerament s’està generalitzant molt la confusió sexual per atacar el corc del raïm. Entre l’Alt i el Baix Penedès, ja se superen les 13.000 hectàrees en què s’aplica. Consisteix en un petit ganxo que es penja del filferrat de l’emparrada, i que desprèn una olor que atreu el mascle del corc i que el confon fins al punt de no trobar la femella i, per tant, no poder-se reproduir. La seva durada és per tot el procés anual de la vinya i evita haver d’ensulfatar per atacar el corc. També estan apareixent al mercat, entre molts altres productes, extractes de cítrics que tenen un efecte de repel·lència en els insectes i que són fungistàtics, és a dir, que aturen el creixement del fong.

6. Obrim portes per reactivar el sector

Joan Santó, responsable nacional del sector de la Vinya i el Vi d’Unió de Pagesos

Els viticultors tenim diversos reptes per tirar endavant el sector. A més d’intentar reordenar-lo per trobar un equilibri i així compensar adequadament cada baula de la cadena, aquest any ens trobem davant d’unes circumstàncies del tot excepcionals, i hem intentat activar mecanismes perquè l’afectació, tant per als viticultors com per als cellers, no sigui tan perjudicial.

També cal tenir en compte que el març va arribar la pandèmia provocada per la covid-19 i el món es va aturar. Els canals de comercialització es van parar i els cellers que distribuïen els seus productes a la restauració no van poder vendre res. Per tant, no van poder facturar ni cobrar. I ara segueixen en la mateixa situació. No tenen liquiditat per fer pagaments de les factures que arriben dels proveïdors. Això mateix està passant als viticultors. Per això, els productors exigim a les administracions que donin liquiditat al sector per continuar fent bullir l’olla. Cal que trobin una solució amb urgència, ja que hi tenen la responsabilitat. Al març, a Unió de Pagesos vam analitzar quines eines teníem a l’abast per poder utilitzar. Una de les nostres obligacions com a organització agrària és obrir portes a situacions difícils. Així, vam reclamar, i vam aconseguir, mesures com la verema en verd, amb pressupost del Programa del sector vitivinícola espanyol (PASVE), que són recursos de la Unió Europea. Ho vam explicar al Ministeri i al Departament d’Agricultura perquè ho activessin. Entenem que no cal seguir produint raïm que augmentarà uns estocs que no tenen mercat. S’hi van posar tard segons els seus terminis, però finalment ho vam aconseguir. L’Estat també va posar a disposició dues mesures més per combatre la crisi del sector, la destil·lació de crisi i l’emmagatzematge privat, però sense posar-hi ni un cèntim, tot amb pressupost de la Unió Europea.

Al juny ens va arribar un altre problema, el míldiu, un fong amb uns efectes devastadors, sobretot en explotacions que fan viticultura ecològica. Però també va causar afectació diversa en les parcel·les, depenent de la situació geogràfica. En aquest cas, vam insistir al Departament d’Agricultura que hi havia la possibilitat d’activar un mecanisme, ja establert per a ocasions excepcionals: un ajut d’Estat, de mínims, amb fons de l’administració estatal. En aquest cas també ho vam aconseguir, amb un màxim d’ajut de 20.000 euros per explotació.

Com a sector hauríem de trencar aquesta dinàmica de produir raïm sense saber quina destinació hi donarem. Hem de produir-lo en funció de la destinació del producte. Si insistim a voler competir en quantitat, no ens en sortirem. Ens cal un canvi de mentalitat en l’orientació del producte.

7. Vocabulari

Font: Pere Sadurní i Vallès, Vocabulari del vinyater penedesenc. IEP, 1996

Arpiot: eina en forma de càvec, amb dues puntes llargues per una banda i amb escarpell o tall vertical per l’altra (Bellvei)

Barjola: cistell de vímet, amb una nansa al mig, per anar a recollir raïms i fruita (Begues). A Vilanova n’hi deien banastra

Calcinar ceps: mullar els pàmpols dels ceps amb calç, a fi d’evitar que els conills se’ls mengin (Marmellar)

Desmamar: tallar una verga arrelada d’un cep a fi de separar-lo del cep mare (abans de la fil·loxera)

Esmotxar: podar la vinya en verd, eliminant-ne les vergues que no porten raïms (Sant Llorenç d’Hortons)

Feixina: feix de vergues procedents de la poda que els pagesos aprofitaven cremant a les llars sengles, a l’hivern

Grumet: raïm roig, indígena, que es conserva molt a l’hivern (la Múnia)

Jornal: mesura de superfície. A Vilafranca i rodalia eren 3.400 m2; al Vendrell, menys

Mataceps: els brots que surten de la soca, arran de terra (Ordal)

Partió: línia divisòria entre dues propietats

Solana: terra o vinya situada de cara a migdia i, doncs, assolellada

Tutor: canya o estaqueta col·locada al costat del cep, al primer any, per protegir-lo de les ventades, lligat amb espart. Al Vendrell en deien piano

Vallejada: rasa de 50 cm d’amplada i de fondària, entre les passades de la vinya, a fi d’esponjar la terra. No sempre les omplien de fems (Sant Sadurní)

FER UN COMENTARI