Cura de descans i Aigua del Carme

0
385

És ben sabut per tots els infants que estar malalt pot ser una forma meravellosa de passar-ho bé. Estirar-se al llit, sense haver de pensar a fer deures, podent demanar coses reservades per a ocasions especials, i amb algú que té cura de tu. Quin món tan diferent del de cada dia, a voltes més gris i més feixuc. De cop i volta, tothom és amable amb tu. És l’hora de gaudir de l’exquisida languidesa de la derrota o, dit altrament, de l’alegria de la malaltia.

La malaltia –naturalment, sempre que no posi en perill la nostra vida– s’hauria de prendre com un plaer –de la vida adulta sobretot–, com un parèntesi en la responsabilitat i la càrrega. Ni tan sols t’has de vestir i pots vagar per casa en pijama o en bata, com Sherlock Holmes. I, a més a més, dibuixes un somriure murri imaginant els teus companys treballant.

Considerant una mica més endins els avantatges d’estar malalt, podríem afirmar que el dolor físic pot comportar un desenvolupament positiu del caràcter o de l’ànima, que el patiment pot millorar la ment. “Allò que no em mata em fa més fort”, va dir Nietzsche.

Marcel Proust, l’autor de la magna À la recherche du temps perdu, demostra i reflecteix amb escreix els beneficis intel·lectuals de sentir-se malament. Ell era malalt crònic i sovint es va veure obligat a jaure llargs períodes de temps al llit. Per això, tenia molt temps per filosofar sobre si aquell seu estat era bo per a la seva salut mental: “Les indisposicions per si mateixes ens fan aprendre i ens capaciten per analitzar processos que d’altra manera desconeixeríem”. Certament, un home que se’n va directe al llit totes les nits i deixa de viure fins que es desperta i es lleva, segurament mai no somniarà de fer, no necessàriament grans descobriments, sinó fins i tot petites proeses diàries que són en essència més grans del que semblen. Si Proust hagués sigut un individu sa i respectable de la societat, potser hauria aconseguit fer carrera en les altes esferes de l’administració pública, i el món de les lletres seria considerablement més pobre. I si les malalties són el remei contra la mort? Perquè ens preparen per arribar-hi a petites dosis, de mica en mica, com si fossin les molles de pa que ens han deixat per trobar el camí fins a la fi dels nostres dies.

I si parlem de malaltia cal parlar de remeis. “Convalescència” és una paraula que ja no se sent gaire avui dia. És com si haguéssim esborrat la noció que el temps cura i l’haguéssim substituït per un reguitzell de procediments i productes dissenyats per saltar-nos-la completament. La convalescència era allargar el període de la malaltia més enllà de la seva duració estricta i així concedir un temps per recuperar forces.

Em pregunto què els va passar als metges del canvi de segle XIX-XX que solien recomanar llargs períodes d’inactivitat a la costa o a l’alta muntanya per curar malalties lleus. Abans existia la meravellosa prescripció mèdica de la “cura de descans”: per curar-se calia fer el mínim possible durant el màxim de temps possible. A La muntanya màgica de Thomas Mann, tot transcorre en un sanatori on els rics passaven més temps que a casa seva. Seria bo que  ho tornessin a receptar: un remei barat i sense contraindicacions evidents. (Per cert, a mi el que m’ha anat sempre més bé per a qualsevol molèstia ha estat, sense cap mena de dubte, l’Aigua del Carme.)

Els malalts tenen alguna cosa de solemne. No sé ben bé què és, però em pregunto si no ve del despertar de la consciència de la fragilitat humana.

FER UN COMENTARI