De roselles i margarides (1)

0
206

El cavaller sant Jordi ha vençut el drac un any més. El bé ha vençut el mal. Però a parer meu que ni el cavaller devia ser la bondat personificada ni el drac el mal més dolent. I si no cal contraposar tan absolutament les coses que són distintes? I si hi ha un fil, invisible a les mirades que no s’enfonsen prou en cap abisme, que uneix, que comunica, que lliga una costella del cavaller amb una del drac?

Però el cert és que la diferència enriqueix i possibilita la vida; salva de la igualació, de l’homogeneïtat que ens vol uniformes, tots tallats pel mateix patró. Per contra, la barreja desfà les diferències fins a fer-nos una pasta en què les essències de les singularitats que la formen s’han confós. Es pot dir que la diversitat endolceix els nostres dies, els acoloreix, els estimula. L’homogeneïtat els confon, els anestesia, els torna tediosos i, fins i tot, inhòspits i estèrils. Quan ens hem enlairat una mica, muntanya amunt, i hem pogut contemplar la plana com un mosaic de camps de diferents cultius, formes i tonalitats, els nostres ulls s’hi han passejat una estona i amb més delit que no pas si hi haguéssim albirat una terra tota igual, sense límits ni juntures (manllevo aquest terme del darrer llibre de mon germà). És més, el fet que hi hagi un tros de blat, un d’ordi, una vinya… és un bon mètode natural perquè quan un cultiu pateixi una plaga, aquesta no s’escampi als camps circumdants. La diferència els salvaria de patir aquella malura, doncs.

En unes illes del Pacífic properes a Hawaii i amb llengua pròpia, hi va arribar l’anglès com a llengua colonitzadora i va escombrar força ràpidament la llengua genuïna fins a fer-la desaparèixer. La gent autòctona havia viscut sempre de la pesca i en la seva llengua hi havia concretat una mena de calendari i de marcador dels dies, de les hores i de la manera en què calia sortir a pescar. En perdre la llengua, van perdre alhora l’orientació del seu modus vivendi i aleshores van començar a pescar a tort i a dret, sense ordre ni límits de cap mena. Els mancava el camí traçat per l’experiència dels seus avantpassats i gravat en el seu parlar. Resultat: la fam es va instal·lar en la població. Per això em penso que cal resistir-se a l’homogeneïtzació, i en tots els aspectes de la nostra vida.

FER UN COMENTARI