Depende, todo depende

Va bé mantenir les distàncies segons com. És d’agrair que el teu interlocutor respecti uns quants pams de nas a nas perquè les paraules tinguin un recorregut a fer de boca a orella i es puguin passejar una mica ara que ja estem a la fase on es pot sortir tant com es vulgui. Perquè no és agradable que et parlin a cau d’orella com si s’estigués envoltat d’espies visibles o invisibles a punt d’enxampar-nos amb les nostres ridiculeses o les nostres maleses, a punt de detectar els més lleus indicis d’incoherència o falsedat –per no dir-ne de més grosses.

És d’agrair que els ulls puguin copsar el rostre que els parla alhora que els gests que acompanyen i reforcen el missatge que s’emet.

És d’agrair que no s’hagin de sentir les olors de l’altre, ja siguin agradables o ofensives als narius.

És d’agrair que no plogui damunt nostre si el cel està ben serè: hi ha persones que banyen els mots i no els eixuguen gens abans de deixar-los anar.

És d’agrair tenir un camp de visió prou ampli per distreure la mirada si el discurs que rebem és més llarg que un dia sense pa o no té el menor interès.

És d’agrair no haver de patir si el que no s’ha rentat les dents després de sucar amb un bon allioli o el que bateja cada frase que diu o el que duu una medalla de cafè a la camisa és un mateix.

La distància ens permet tenir una altra perspectiva de les coses i de la gent. I un parell de metres poden fer profit en moltes circumstàncies. Però és clar que hi ha interaccions que han de ser de metre zero perquè tinguin raó de ser: no m’imagino un petó o una abraçada estalviant el contacte de cossos i de pells. Com cantava Pau Donés, “Depende, todo depende de según cómo se mire, todo depende”.