Fa massa temps que van maldades (II)

0
182

Fa unes setmanes, quan començaven a treure el cap els primers fredolics, vaig iniciar una breu divagació sobre l’estat actual de la nostra llengua. Ser testimoni de la decrepitud fa mal, dol a l’ànima que fins i tot voldria no veure-hi massa clar –la claredat en escreix pot ser feridora i perillosa: recordem-nos com Edip es va arrencar els ulls perquè la realitat que tenia al davant era insuportable. Però, tot i amb això, encara perviu malgrat els embats del temps i dels homes.

Hi ha molta gent que viu en l’anonimat i des d’aquí hi posa el seu gra de sorra, benvingut sigui. Però en un món on el poder de les pantalles és enorme, potser hi hauria cures més efectives. Perque què fan els que hi poden fer més que la resta de mortals? La passivitat és una forma d’actuar i contribuir a la degradació. Salvant les distàncies, posaré un exemple: aquest estiu vaig veure com una abella queia a la piscina, i les abelles són una espècie amenaçada, minvada per una invasió de vespes foranes; doncs un nen s’hi va tirar de pressa per salvar-la; altres s’ho haguessin mirat només, i altres fins i tot s’haurien entretingut a acabar-la de rematar.

Els que tan sols prenen nota de la magnitud de la tragèdia, indiferents, tinc el consol que –segons Dante– aniran de pet a l’infern (ja ens hi trobarem, encara que per raons diverses).

En general, els locutors, els presentadors de programes, els polítics, els jugadors de futbol o d’altres esports mediàtics i els professors de tots els àmbits i cicles de l’ensenyament tenen el  llistó del model lingüístic molt baix, massa baix.

Per exemple, en el món de l’ensenyament, és ben trist que a les Facultats de Magisteri una de les assignatures que els costa més d’aprovar, als alumnes, és la de Llengua catalana. Veig nois i noies que estan a punt de sortir amb el títol sota el braç que no saben escriure gairebé, que sentir-los parlar fa mal d’orella i potser al cap d’un parell de mesos ja seran davant d’una classe de trenta alumnes: quin referent més bo per a aquelles trenta ànimes, oi? No hi ha prou exigència en cap dels diferents esglaons d’aquesta cadena, i com escarabats piloters, anem acumulant ineptitud i deixadesa.

I tots aquests professionals –des dels més mediàtics fins als que són a les aules–, des d’on són ells podrien fer, tan sols donant exemple, molt més que cent campanyes d’aquelles “Dona corda al català”. Podrien ser gegants, a les espatlles dels quals ens podríem enfilar per poder veure-hi millor i caminar molt més enllà.

Potser ens falta mirar de transmetre que la llengua és molt més que un mitjà de comunicació; potser ens falta infondre orgull i compromís, perseverança quan van mal dades, estimació al capdavall.

FER UN COMENTARI