On hi ha joncs…

0
1082

Si la distància més curta entre l’home i la veritat és un conte, què va contestar un mestre quan un alumne de deu anys li va preguntar per què coi no podia posar una ce trencada (ç) davant de la e i la i? Fa molt de temps una colla de ces van fer una festa curulla de coca, cava, capricis de tota mena, cors ensucrats, culleretes de plata, copes de cristall, cafès, caviar i un cabàs de carquinyolis. Però no van convidar les e ni les i perquè les trobaven massa cregudes.

De tornada cap a casa, un escamot format per es i is ja les esperaven en una cantonada fosca. I quan van tenir totes aquelles ces encerclades, les van adobar de valent: les van deixar ben esguerrades i trencades per sempre més. És per això que quan una ce trencada veu, encara que sigui de lluny, una i o una e, corre cames ajudeu-me, perquè gat escaldat amb aigua tèbia ja en té prou.

Són l’estructura lingüística, el lèxic i la fonètica allò que conformen el motor de la llengua; l’ortografia en seria la carcassa només. O per fer-ho més viu: els uns en serien l’esquelet, els òrgans i la musculatura; l’altra, la pell.

Pompeu Fabra ja havia dit que “dissortadament, només es dóna importància a l’ortografia”, i tot i que ha plogut molt d’aleshores ençà, encara no hem sortit del temps de sequera. No es pot començar la casa per la teulada, i potser caldria insistir menys a fer gramàtica massa aviat i millorar la capacitat lectora i escriptora. Ja no ens serveix pensar qui dia passa, any empeny, perquè ara es tracta, sobretot, de “com passem”. Cal una pluja fina i continuada, que és la que es filtra més endins i deixa la terra més molla; una pluja feta de paraules amb sentit i il·lusió que amarin els nens sense que se n’adonin. Paraules tenaces i pacients. Perquè aprendre a dominar una llengua és engrandir el pensament cultural, i això no creix pas amb l’agosarament d’una carabassera, sinó amb la pausada majestat del roure.

Ensenyar expressió ha d’anar acompanyat de molta pràctica, però la pràctica ha de seguir un model. I on és el mestratge? En l’escalf covador de l’escola, no hauria de recaure només damunt del professor de llengua el pes d’aquest ensenyament. Si la llengua és de tots, tots els ensenyants haurien de ser un model de llengua (fora d’aquest àmbit, també hauríem d’exigir als comunicadors de ràdio, televisió… una pulcritud i un respecte per la llengua que sovint fa figa –em vessa de seguida l’àcida satisfacció de rondinar!).

Si fos així, tindríem molt de guanyat, perquè els nens –i els joves– són flexibles i forts com els joncs. I on hi ha joncs, hi ha aigua, per fonda que es trobi.

FER UN COMENTARI