Jo insulto

0
190

Benvolgut Toni Albà, em sap greu però ja has begut oli. En una societat on es penja tot a les xarxes socials –cada cop estem més penjats–, allò que et dic a tu ja no queda entre tu i jo, només: hi haurà molta gent que en seran testimonis; gent que ignorem, estimem o detestem. Tot és a l’aparador, aneu passant! I, és clar, en aquest caldo de cultiu un pet es pot convertir en una bomba fètida. Això és justament el que ha passat amb la piulada de Toni Albà en la qual es referia a Inés Arrimadas insinuant que li escauria l’atribut de prostituta. A parer meu, ha estat desafortunat: per què s’ha de fer servir la paraula puta com a insult referint-se a la persona que exerceix la prostitució? Per contra, si hagués emprat l’altre sentit de puta, això és “múrria, astuta, dolenta, bruta, pudenta…”, la cosa tal vegada no hagués sortit tant de mare perquè quan Arrimadas obre la boca, l’ambient de seguida put, i hi ha molt més odi en moltes de les seves declaracions que en la piulada d’Albà.

Certament, és difícil de determinar amb precisió què constitueix o no un insult, ja que es troba subjecte a convencions socials i culturals (quan a Alfonso Guerra li retreien frases insultants, els responia “yo no insulto, yo analizo”). Certament, no es pot –o sí– abocar sempre pel broc gros el suc del fel, però cal reconèixer que de vegades no hi ha res millor que un epítet col·locat amb la dosi justa de mala bava.

Darrerament hi ha hagut una empastifada d’allò políticament correcte que ha fet apujar el llistó i, en conseqüència, de seguida es parla de xenofòbia, masclisme, delicte d’odi… Si fas una ironia sobre algú que té un comportament bipolar, sortiran totes les associacions de famílies de persones amb bipolaritat per dir-te el nom del porc. Quan parles s’ha d’anar amb peus de plom perquè tot és ple de mines i la censura cada dia està més grassa. N’hi ha molts que tenen la pell molt fina; lamento que el col·lectiu feminista hagi pujat a aquest carro (recordem la fal·lera i alhora aberració de desdoblament de gènere que defensen per combatre allò que titllen de llenguatge masclista; aviat ens diran que dofí, talp o llangardaix són noms masclistes perquè no inclouen les femelles, valga’m déu val!).

Víctimes tots de la dèria de classificar, etiquetar, encasellar…, algú podria escriure un Manual sobre què es pot dir i què no es pot dir per acabar d’encotillar-nos del tot el diafragma de la llibertat d’expressió, i amb aquest la creativitat de passada (em ve al cap una frase que fa: “deixeu les dones belles per als homes sense imaginació”; què hi deuen veure aquí, masclisme o feminisme? Jo no ho sé i tant me fa, tan sols és una mostra de l’enginy d’Òscar Wilde). Ja no es pot dir que és un malparit a un malparit? Si el gran Pepe Rubianes tornés, a més a més de sucar-hi pa en tot plegat, tindria més denúncies diàries que cigarretes consumides al cendrer, vet-ho aquí.

Els insults tenen la seva funció reguladora de les emocions davant d’alguna amenaça. Són una forma ràpida d’expressió emocional, doncs, i sovint hi recorrem quan no podem argumentar d’una altra manera. Allò que tenen de bo és que s’entenen molt bé i transmeten la informació en un tres i no res; que ens desfoguen, i això és crucial: gairebé podríem dir que insultar és “saludable”, en el sentit que “té la seva funció psicològica”. Són una reacció més primària –i més vella que anar a peu– de l’espècie humana, un recurs del llenguatge que els mediterranis hem normalitzat prou. Tanmateix, tenen un cost també: Per què haig d’esperar durant tres hores el serraller si puc tirar la porta a terra? Entres a casa abans, però tens una porta feta malbé: cal saber les regles del joc per anar bé.

Jo insulto. Quan he endrapat massa o alguna menja se m’ha posat malament, em va bé poder fer un rot.

FER UN COMENTARI