Quan el brogit del món és eixordador, quan la xerrameca és omnipresent arreu i omple de buidor l’aire que respirem, romandre a casa pot ser una de les darreres formes de resistència que ens queden.
Aquests darrers temps, he anat construint un pont entre la calma de la llar i la calma del paisatge que m’envolta. He teixit una teranyina entre els objectes, els llibres, les parets, els finestrals i les pedres, les rieres, els arbres i els caminois. És així que el món se’m fa un xic més amable, i més serè. Aquest pont és la meva trinxera.
A dins de casa, hi ha aixopluc, la companyia del que és conegut, i la presència més o menys etèria dels que ja no hi són però que hi han deixat la seva petjada, la seva olor i l’eco de la seva veu. Deu ser per això que em costa d’imaginar-me lluny d’aquí, encara que sovint un recòndit desig de fugida m’aclapari i atiï la meva imaginació dibuixant horitzons nous, carrers nous, finestres noves. (La gent que de seguida té fetes les maletes i ara s’instal·la aquí, i més endavant allí com a nòmades moderns em costen d’entendre. O potser més aviat envejo la llibertat que els dona la manca d’arrels?). Casa meva s’alça com una illa retirada de les grans marees, a recer de les torrentades de la passió i de les riades dels anhels.
Passejant per prats, vinyes i senderes boscanes, desitjant de no trobar gaire gent que destorbi el silenci, els meus passos s’adrecen més endins –de la meva ànima- que no pas enfora. La flaire de l’espígol florit, el refilet dels ocells, el cruiximent dels arbres, no em distreuen sinó que m’ajuden a observar més, a sentir més la meva insignificança, la meva petitesa, i això dona pau. El paisatge consola.
Cal saber aturar-se enmig de la solitud per poder ser testimoni d’un espectacle silenciós, d’un espectacle que comporta l’acceptació d’una existència més humil. Però s’ha de menester el silenci com a condició de possibilitat d’aquesta escolta. I pensar que el silenci és per a molts el signe terrorífic de la insuportable buidor, de l’horror del no-res! Perquè qualsevol soroll –turmentador i tot–, qualsevol enfilall de mots –banals, o fins i tot estúpids– distreuen el pensament perquè allunyem de nosaltres el fet de saber-nos sols, de saber-nos perduts en el desert del món. Tal vegada, el gest més antisistema avui dia no és cridar, sinó callar; no és córrer, sinó aturar-se; no és exposar-se, sinó resguardar-se.
Asseguda a la butaca, llegint al costat de la finestra, o damunt d’una pedra vora el torrent, miro de resistir l’embat de la mirada roent d’un sol inclement clavat com una hòstia dalt del cel.
