La primavera no s’espera

0
246

Ja han arribat les orenetes, travessant cels remots i sense mascareta. La seva piuladissa ja sura en l’aire que respirem amb cert temor. Perquè elles, més fidels al cicle natural que nosaltres, ignoren les nostres trifulgues i els nostres maldecaps. Ignoren que tot i que aquí on som ja ha arribat la primavera –càlida, il·lusionada, inquieta-, no ens hi podem deixar anar com d’altres vegades, no ens hi veiem amb cor: estem cansats i, curiosament –malgrat l’escalfor del sol alleonat que ens esguarda impertorbable-, tenim fred, una sensació d’entumiment a tot el cos.

Aquest esclat de llum i de color, de pètals i brots, ens atabala, sí: tal vegada perquè no hi estem en consonància. I si encara hem de caure més avall per tal de retrobar la terra d’on vam eixir? I si ens hem allunyat massa del nostre origen i d’aquí venen molts mals? Avancem feixugament, aixecant els genolls com si caminéssim per una atmosfera esdevinguda pesant i sòlida com l’aigua.

Però les orenetes continuen volant com sempre fins als seus nius. Traginen brins d’esperança davant nostre (ara que si els homes hi posem cullerada, ja han begut oli: moltes han fet milers de quilòmetres per acabar essent víctimes d’un desnonament; hi ha algú que els pot haver tirat a terra el niu de sota la teulada perquè “embrutava” la vorera de cagarades, gran cosa! Si a nosaltres, com a elles, ens haguessin de tirar la casa a terra per la merda que anem deixant al nostre voltant, viuríem tots a la intempèrie).

Mentrestant, la primavera no s’espera, i els ametllers florits que del nostre cau estant no podem contemplar, perfumen el vent tebi amb la indiferència insolent, temerària, que només es troba en els somnis.

FER UN COMENTARI