Necis cercant nusos en el jonc

0
287

Permeteu-me que ara i aquí em figuri un tió que mira de cagar no pas coses dolces, sinó tot al contrari, coses amargues o fins i tot podridures humanes.

Fa pocs dies vaig llegir un rètol penjat en un edifici públic que volia, suposo, conscienciar la gent pel que fa al rebuig de la violència masclista. L’eslògan: “L’agressor ets tu”. Aquí ho tens, vaig pensar, ara també se m’acusa de maltractador. Duc pecats a l’esquena –i pesen–, però no era conscient d’aquest. Els publicistes s’hi van lluir: un màrqueting de pa sucat amb oli, o ni això. I seguint aquest fil, confesso que he posat sempre tres reis d’Orient al pessebre. A la Fira de Santa Llúcia potser ja s’hi poden trobar tres reines. Però aleshores també podria fer reposar una Jesuseta damunt la palla? De passada, en plena descontextualització, tal vegada la Sagrada Família podria ser més oberta i, atès que Sant Josep no va prendre part en l’engendrament, plantificar una Verge Maria amb una altra dona de parella o ser una família monoparental.

Pel que fa a Santa Claus, confesso que no l’he deixat entrar mai a casa. Si us plau, que no em titllin de discriminadora. Però si, per no sé quins set sous, algun dia fa cap al menjador aquest homenot ennegrit pel sutge de la xemeneia, li hauré de dir que no se’l considera un bon exemple per a la canalla. Tan gras, de segur que no fa esport i menja coses amb greixos dolents, fregits, dolços… Cal tenir ben present que l’infant mama l’error amb la primera llet.

Acabo amb el meu pitjor penediment. Tota la vida he donat garrotades al tió. Sense remordiment de cap mena, amb l’alegria típicament sàdica dels nens. Cantava mentre infligia dolor al pobre tió, que sofria en silenci. És més, la tortura ja començava abans de Nadal: l’alimentava amb peles de mandarina o taronja no ecològica, amb algun rosegó de xocolata que segurament duia oli de palma, o galetes esmicolades amb gluten… (Havent estat així, no entenc pas com m’arribava a cagar coses tan bones, sens dubte era un tió molt benvolent). I per postres el cremàvem a la llar de foc, sí, sí, de viu en viu. Tot això no hauria passat si els meus pares m’haguessin portat a aquestes escoles on ensenyen a acaronar els tions en comptes d’apallissar-los. No hem de fer cas de la tradició atàvica que ens explica que el tió es fa cagar des de fa segles com un acte que amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l’abundància i la cohesió familiar al bell mig de l’hivern; que després de cremar a la llar, era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritu per propiciar la fertilitat; que fer cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d’hivern, que segueixi produint béns fungibles. Em ve al cap el meu avi, que picava i sacsejava les branques de l’olivera per fer-ne caure les olives any rere any, d’igual forma que a cops d’aixada gratava la terra que hauria de donar fruits.

I si el vell de casa sempre té raó? I si la modernitat esnob és plena de fum només? I si els necis que cerquen nusos en el jonc cada cop són més i enfilen el camí cap a la dissolució de la nostra cultura? I si ja no cal fer bugada per perdre un llençol i ja estem a punt de perdre la funda del matalàs i tot?

FER UN COMENTARI