Pels camins em perdo

0
69

Al bosc hi estic bé. De vegades tinc el front ennuvolat i a mesura que m’hi endinso es va obrint alguna clariana. Deia Henry David Thoreau en el seu llibre titulat Passejades que ell no podria conservar la salut ni el bon estat d’ànim, si no dediqués almenys quatre hores cada dia –i acostumaven a ser més– a passejar pels boscos, els turons i els camps, absolutament lliure de tot compromís mundà. Jo, generalment, no m’hi passo tant de temps però em fa l’efecte que l’entenc. El moment del dia en què m’agrada més de ser-hi és al crepuscle, en la promesa del nou dia i en la promesa d’una altra nit. Perquè tot té un to més vague, com l’escultura que no ha pres gaire forma encara. Flairo la pinassa, la terra humida quan es desvetlla sense fer soroll, o –cap al tard– m’arriba el badall de la son d’un verd sense ombra que s’apaga i es dilueix. Que a prop que està del bé allò que és salvatge!

Trobo una treva a les batalles de l’ànima en aquesta mare solitud, que ha contribuït a la formació del meu caràcter, i en la contemplació de la bellesa de la natura, i en la calma que fa que pugui tenir reserves pel que ha de venir (pel que fa a la calma, he de dir que quan soc davant del mar, no la sento: el mar no calla. Cada onada que besa la platja és diferent de l’anterior; cada onada és una frase única que no puc deixar d’escoltar. Potser m’interpel·la massa, potser soc massa forastera en la immensitat blava).

Per què, però, atribueixo al paisatge que conec la qualitat de grandiós? On s’aprecia? Em caldria una intel·ligència molt més gran que la meva per contestar aquestes preguntes, però si em veiés en l’obligació d’aventurar una resposta, diria que el caràcter únic de la bellesa d’aquesta terra és la manca evident de grans contrastos i d’espectacularitat, mentre destaca, en canvi, per la seva serenitat i la seva moderació, com si el nostre país petit tingués una íntima i profunda consciència de la seva grandesa i de la seva bellesa, i no necessités lluir-les.

Contemplo la posta de sol (és curiós que molt temps després de Copèrnic, ningú amb cotilla científica no hagi reclamat que es parli de “posta de la Terra”; afortunadament encara conservem vestigis de les interpretacions dels homes que ens van passar al davant en temps pretèrits). És terriblement bella, però tampoc sé ni podria dir en què consisteix aquesta bellesa.

Tanmateix, hi ha un costat fosc –o si més no tèrbol– en tots els paisatges que mai podrem reduir a la simple geografia. Els contrastos altre cop. Quan bado davant de la natura en estat pur, em sento intimidada. M’inspira gratitud i petitesa –la meva insignificança– ressaltada per la seva immensitat. Embolcallada per una boira esponjosa –com una mortalla–, puc sentir una tristesa indefinida, vaga com un somni. La remor del vent que s’esmuny entre els arbres està feta d’enyors i pregàries de les ànimes mortes, que deuen tenir més coses a dir que les vives. Tot fa olor de vida, d’herba, de mort serena. Camino. A voltes, quan surto de l’espessor més densa del bosc i els meus ulls poden albirar la llunyania, em dic que més enllà de les muntanyes hi ha allò que no tindrem mai.

Pels camins em perdo. Però com diu un home del meu poble que ha caminat molt per tots aquests paratges, mai ens podem perdre del tot, perquè els camins són com les venes amagades sota la pell: n’hi ha un fotimer i punxis on punxis sempre se’n troba alguna i sempre surt sang, perquè formen part d’una teranyina on totes estan interconnectades, com els camins.

Baudelaire va desenvolupar la idea del flâneur: la persona que passeja sense rumb pels carrers de les grans ciutats en contrast amb l’actitud apressada i decidida de la multitud. Podríem dir que també hi ha el flâneur de bosc i muntanya, encara que la multitud, la gernació, les hagi deixat a la vila?

FER UN COMENTARI