Restolines

0
173

En la part més fonda sempre hi ha, fins i tot quan arribem puntualment a l’hora convinguda, els uns més guarnits que els altres, amb formulismes pretesament cortesos, un corrent cabalós de somnis malmesos, ecos de nadales –comptades, perquè se’n saben cada cop menys–, crits al carrer, frases inacabades, que puja i baixa mentre dinem essent o tenint convidats. Mentre col·loco en perfecta situació perpendicular la forquilla damunt de les tovalles, les cares fan ganyotes, les esquenes s’adrecen, les galtes es van fent morades com dos ronyons de vedella i el ventre s’omple de la vianda que unes tisores de cuina han tallat sense compassió d’un ocell mort. Fins i tot els ganivets, rectament alineats al costat dels altres coberts, semblen ben lògics, exactes, perfectes. I la meva mà, amb el seu ventall d’ossos enllaçats per misterioses venes blaves, amb aspecte d’eficàcia, flexibilitat i capacitat de prémer suaument, de doblegar i aixafar bruscament, esdevé la batuta d’una simfonia agredolça.

De vegades no sabem què dir, i ens enfonsem en un d’aquells silencis trencats tot seguit per unes quantes paraules com galets que pugen del fons de l’olla a la superfície bullent i silenciosa, deixant anar un baf de satisfacció. Però això és momentani. De seguida veiem entre nosaltres el cos jacent d’aquell ésser humà que no hem aconseguit de ser però que, alhora, no podem oblidar. Veiem tot el que hauríem pogut ser, tot allò que lamentem d’haver fet o de no haver fet, i per un instant contemplo a desgrat els èxits dels altres, com un nen que veu, quan es parteix un pastís –l’únic pastís– com disminueix la part de la qual ha de sortir la seva porció. Veiem al fons del plat la negror d’allò que no som. El soroll de la col·lisió de copes, cadires i gent que s’enretiren esdevé el rugit del temps.

Heu-nos aquí, un altre any, entremig de molles de pa i tovallons tacats. Els ganivets greixosos apunten el desordre i s’apunten entre si igual que ho fan també les mirades que, buides, esperen unes postres somniadament dolces. I tant si arriben com si no, sabem que, a pesar de tot, del nostre cos embriac i del nostre feixuc pensament, haurem de recollir, de desar, d’aplegar forces, d’aixecar-nos i fer front al buit de l’abisme que de segur ha de venir. Sí, és l’incessant aixecar-nos i caure, caure i aixecar-nos un altre cop.

Arriba l’hora d’una digestió de serp, lenta i acurada, si pot ser amb una infusió d’humor –tal vegada la més pròpia i genial realització de la humanitat. A la nadala Fum, fum, fum apareix la paraula restolines (“En sortint de les matines, farem bones restolines”). Les restolines eren la menja lleugera que es feia tradicionalment abans i/o després de la missa del Gall, dins mateix de l’església o a fora al voltant d’un bon foc, mentre la gent feia petar una mica la xerrada i la canalla s’anava enjogassant: quatre neules, uns trossets de torrons, galetes i potser un porró de ratafia, moscatell o xampany. Doncs ara, algú amb el cul encara enganxat a la cadira i que encara té un budell buit, entre glop i glop d’infusió, demana unes restolines perquè la camamilla no li pugi al cap.

FER UN COMENTARI