Una enganyifa més

0
193

Ha passat un sant Jordi més i una altra vegada m’ha aclaparat l’enorme quantitat d’escriptors que hi ha al mercat. Com és que n’hi ha tants? Rumiant-hi una mica arribo a la conclusió que potser no tothom que s’autoanomena escriptor ho és en realitat. Ras i curt, una enganyifa més. Perquè si jo anés errada, hi hauria al món més escriptors que lectors, la qual cosa és un disbarat.

Tècnicament, és escriptor aquell que escriu, i pintor aquell que pinta, i ballarí aquell que balla. Però més enllà de la definició tècnica, aquí m’estic referint a l’art d’escriure, a l’art literari. Una veïna ha fet un curset de dansa, però això no la fa ballarina. Jo fa temps que escric, he publicat, però no soc escriptora, i sé que em moriré sense arribar a ser-ho.

Per la Terra han passat escriptors al llarg de totes les èpoques. Tanmateix, dubto que se’n puguin comptar més d’un centenar. Molt pocs, oi? I la resta, què? Doncs la resta és gent que ha escrit, que ha narrat, i ho poden haver fet molt bé, però que no poden accedir al pòdium d’escriptor.

És una llàstima que s’hagi devaluat tant aquesta paraula “escriptor” i es faci servir amb tanta gosadia ignorant. L’esnobisme s’escampa ràpidament i al final a cada carrer et pots trobar una desena d’”artistes” pel cap baix. I tot això no fa més que desmerèixer els artistes de debò.

Què se n’ha fet del pudor? De la virtut humil que evita els fums desmesurats i pren consciència de les pròpies limitacions? Etimològicament, el mot prové del llatí pudor, que expressava pestilència. Crec que és força clara la relació. Si no hi ha reserva, una certa aversió enfront allò que put, pots caure en un toll de merda sense adornar-te’n.

L’artista literari té unes expectatives estètiques molt altes, un talent notori –innat o no– i paciència a cabassos, perquè el full en blanc en vol molta. I ara em deixava un tret per culpa de l’obvietat: la lectura. Per a escriure cal ser molt bon lector. Qui no llegeix, no escriu.

La lectura és l’escala que cal pujar per arribar a obrir la porta de l’escriptura que hi ha al capdamunt. És així, no hi ha tutia. (Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: “No tinc temps per llegir”. Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: “En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i, per tant, no trobo mai el moment idoni”. Qui vol llegir, llegeix).

En fi, que als escriptors, en la literatura els hi va la vida. Que per a ells, la vida i la literatura ve a ser el mateix.

Cito un fragment del llibre El rastre d’un somni, de Hermann Hesse: “He conegut la meravellosa voluptuositat de rebolcar-se en el teixit ben tou de les paraules igual que el vent voleteja entremig de les fulles tendres caigudes a l’estiu, de fer sonar les paraules, fer-les ballar, fer-les cruixir, tremolar, petar, cantar, cridar, gelar-se, vacil·lar, solidificar-se”. No puc escriure com Hesse, però per sort el puc llegir.

FER UN COMENTARI