Una flor que fa estiu

0
349

Un noi de catorze anys acabats de fer, de pell bruna i mirada tranquil·la, de cabells arrissats i gests de bonhomia, seu enmig dels seus companys d’una classe de 2n d’ESO en un institut públic. És el darrer dia abans de començar les vacances, i l’aire és ple d’esbufecs acalorats i d’hormones esbojarrades que mouen la carn jove amunt i avall, amb un formigol incessant. N’hi ha que parlen d’on aniran de vacances; ell calla i escolta. De fet, des del setembre passat ha pagat deu euros cada mes a secretaria del centre per poder arribar al maig i anar de colònies quatre dies amb el grup-classe: una estada a la mateixa comarca en una casa rural que ha gaudit tant com ha pogut sense queixar-se gens. Tot era prou maco, prou bo, prou divertit…

Aquest noi viu amb la seva àvia, i tots dos es fan costat: una llar feta de dues persones allunyades cronològicament i tan properes l’una de l’altra en el camí de les bones ànimes. “Estic molt bé amb l’àvia, em fa bona teca…”, responia un dia a la curiositat d’una companya. El poc és molt, oi? Em fa pensar que ell, sense saber-ho, segueix tal vegada al peu de la lletra la frase de Sèneca que diu “Tinc menys que no esperava, però potser he esperat més que no devia”. No ens erraríem gaire si afirméssim que deu haver patit cops de l’adversitat amargs, però mai estèrils, que l’han anat formant.

Sé que enguany ha tingut un professor enamorat de la literatura que li ha obert una porta desconeguda fins ara; que li ha transmès la passió per la llengua i pels relats des de l’estimació de la bellesa estètica; que li ha regalat llibres perquè comenci a fer-se la seva pròpia biblioteca; que li ha expressat el fet que creu en ell. Sé que les pàgines que ha llegit l’han fet sentir, i sobretot pensar. I, justament, aquesta ha estat sempre la meta, tan difícil d’aconseguir enmig d’una societat que aboca tota l’aigua del corrent en direcció contrària.

El timbre és a punt de sonar. L’estampida és a punt. Però, aleshores, ell demana al seu professor d’anar un moment a consergeria a cercar una cosa. Quan en torna, la classe ja és pràcticament buida. Entra amb una planta que li tapa el rostre, de flors rosades i branques molsudes. “És per a tu”, que li diu al seu professor. Els ulls cansats del docent s’entelen en un tres i no ser. No hem nascut solament per a nosaltres: mots que de vegades triguen a deixar veure el seu fruit. Però de tant en tant poden florir i després fructificar lentament.

I l’agraïment és la memòria del cor.

FER UN COMENTARI