Velles julietes

0
126

Fa uns quants dies vaig anar al Teatre Lliure a veure Càsting Giulietta, una interessant proposta escènica dirigida per Juan Carlos Martel i dramatúrgia de Marc Artigau. Set dones de més de vuitanta anys –que no són actrius professionals ni han  trepitjat mai un escenari– es presenten a un càsting per a fer de Julieta en una producció del clàssic de Shakespeare. A la pregunta “què és per a tu, l’amor?”, cadascuna d’elles respon segons la seva experiència i memòria. D’aquesta manera parlen, o més ben dit relaten, l’amor que han trobat pel camí, i mentre van teixint les seves històries, construeixen i destrueixen els mites de l’amor –sobretot del romàntic.

Una ens explica que, després d’una sèrie de tragèdies que la van colpejar massa fort, ha sabut trobar que davant d’una porta tancada pots arribar a veure el món sencer pel forat del pany només que t’ajupis una mica; que malgrat la solitud, encara hi ha estones dolces i compassives –i magdalenes per a acompanyar-les, hi hagués afegit jo, si amb unes dècades més a la meva esquena també m’hagués presentat al càsting per fer de Julieta–. Una altra compara l’amor amb una vaixella seriada que es va escrostonant i trencant al cap dels anys, però que encara fa servei. Amb un toc d’humor, alguna parafraseja el genial Capri quan deia que “l’amor se’n va, però ella es queda”, i ho remata: “I ell. Ell també es queda”. Totes elles han sigut Julietes en algun moment de la vida, o si més no, ho deuen haver volgut ser.

Les seves veus càlides i dignes despertaven en mi una gran tendresa i potser enyorança d’aquells éssers perduts que sense saber-ho ens van donar tant. La seva memòria intacta i la seva serenor em feien delir.

En baixar les escales cap al carrer un cop acabada l’obra, vaig sentir algú darrere meu que deia “encara ens queda molt per aprendre d’elles”, i això em va fer pensar. L’experiència no és res més que el pòsit de la vida viscuda al fons del nostre cos. I la seva, per rica que fos, poc servei em farà: el dolor del mal de queixal no es coneix si no l’has passat, per molt bé que te’l descriguin. A parer meu que l’experiència és força inútil, perquè quan l’aconsegueixes no pots tornar enrere per enfrontar la situació que sigui amb aquest full explicatiu adquirit a posteriori. Són les cruels lleis naturals. Res es pot desfer i res es pot tornar a fer.

Aquestes velles entranyables, en comptes de grapats de possibilitats per fer, tenen les realitats dels seus passats a granel. Somriuen suaument amb una ombra: la dels dies que s’han fos darrere d’elles. Tanmateix, potser haver sigut és la forma més segura de ser.

En acabar la representació, al pati de butaques hi planaven les seves etèries carícies. Hi ha una certa semblança entre les paraules i l’afecte, entre la memòria i la complicitat.

FER UN COMENTARI